No la vaig conèixer personalment. Però les seves columnes dels dissabtes m’atrapaven. Parlava de la bellesa i de les coses petites, de la poesia i d’allò que ens fa viure. Ara fa dos anys, el dissabte 21 de gener de 2012, la Tatiana Sisquella escrivia sobre la seva àvia en un article que va titular, com mal presagi, “l’última columna”. Deia que no tenia clar si la seva àvia sabia que la seva vida, les seves decisions, les seves alegries, les seves preocupacions i les seves frustracions eren una part imprescindible d’aquest rellotge gegant que ens agrada anomenar vida. Perquè la seva àvia havia vist coses que expliquen qui som i que responen als per quès que mai ningú ha sabut respondre.
Un any i mig desprès, el 29 de juny de 2013, parlava del trosset de nosaltres que és dins dels altres. Es preguntava quantes coses que hem dit i que hem fet només les recorden els altres. Es preguntava si podria construir la seva vida “a base d’anar recopilant els records que els altres tenen de mi i del que he fet en els 35 anys que porto de vida”. I opinava que sí, que segur que entre tots podrien explicar qui sóc jo sense necessitar per res els meus records. És una idea fantàstica. Deia que trobava fascinant que la nostra vida no sigui només nostra.
Albert Einstein, en la seva resposta del febrer de 1950 a la carta angoixada d’un pare, deia que som part de l’univers, una part limitada en temps i espai. Deia que experimentem els nostres sentiments i pensaments com quelcom independent de la resta, en una mena d’il·lusió òptica de la consciència. I que el camí per arribar a la pau interior no és alimentar aquesta il·lusió, sinó intentar superar-la. He de dir que és una frase que cada cop que la llegeixo em recol·loca. I no ho diu només Einstein. Douglas Hofstadter, científic i filòsof, diu que que el jo (la consciència, l’ànima), el jo cartesià, és una il·lusió necessària, un mite. En el seu llibre “Jo sóc un estrany bucle” diu: “un cervell adult conté no només el bucle estrany que constitueix la identitat de la persona associada a aquest cervell, sinó molts patrons en forma d’estrany bucle que són còpies de baixa resolució dels bucles estranys primaris que s’allotgen en altres cervells”. I Jorge Wagensberg explica que quan ens fem grans, gran part del nostre jo ja s’ha transmès al jo dels nostres fills, a més que no conservem ni un sol àtom dels que teníem en néixer. Tal vegada és cert que som massa egocèntrics i que ens fem la il·lusió que el nostre “jo” és un castell separat dels demés, quan el que realment passa és que els altres són part del nostre jo i que que jo sóc una mica viu en els meus fills, amics i familiars. Quan se’ns mor alguna persona perdem una mica de nosaltres mateixos, però a la vegada, ella continua vivint en nosaltres.
No ens podem estar de fer-nos preguntes. Què és el “jo”? Què és la consciència? Vivim una mica en els altres, quan ja no hi som? Les preguntes d’Einstein, Hofstadter i tants d’altres són les que també es feia la Tatiana Sisquella. Tots tenim moltes preguntes i poques respostes. Els científics i filòsofs ens fem preguntes contínuament, i el cert és que l’únic que sabem és que quan siguem vells (si tenim la sort de poder envellir), haurem acumulat moltíssimes més preguntes que respostes. Però hi ha preguntes que ens cremen per dins. Per què hi ha gent que se’n va tan jove, als 30 o 40 anys?
La Tatiana continuarà viva en els seus escrits dels dissabtes, en els bits de les còpies digitals dels programes de televisió i sobretot en el record dels amics. Com molts altres amics que ja s’han emportat, sense permís, una part del nostre jo, d’aquest jo que no sabem què és.
