Rafael, Miquel Àngel i Leonardo da Vinci són la coneguda “trinitat” de grans mestres de l’alt renaixement Italià. Rafael va pintar el quadre que representa la sagrada família i l’anyell l’any 1507. Desprès de pertànyer a la col·lecció reial espanyola, el quadre va quedar dipositat al museu del Prado l’any 1837, on ara es pot veure.

Les dues versions que podeu observar aquí al costat són diferents, és clar. Si les mireu i compareu, tal vegada estareu d’acord amb mi que una i altra ens transmeten emocions diverses. En el quadre de l’esquerra el nen mira els seus pares, i la situació traspua tendresa. En el la dreta en canvi, Sant Josep mira el nen Jesús i sembla que l’estigui renyant mentre que el nen pot semblar que estigui demanant perdó.

De fet, l’única diferència entre ambdós quadres és que un és simètric respecte l’altre. El de l’esquerra és el quadre original de Rafael mentre que “la versió” de la dreta és la seva imatge en el mirall. Hi ha simetria respecte la línia vertical que passa pel mig dels dos. Si imprimiu i retalleu el conjunt dels dos quadres i després doblegueu el paper per aquesta línia vertical del mig, veureu que tots els detalls d’un i altre es superposen. Comento tot això perquè la setmana passada vaig assistir a una conferència que donava un bon amic: en José Martín Pereda, doctor honoris causa per la UPC i pare de la fotònica i de la recerca en làsers a Espanya. Ens va parlar d’aquest fenomen, de molts altres paranys perceptius i de la seva potencial utilitat en l’estudi dels nostres mecanismes cognitius. Com bon científic, va plantejar moltes més preguntes que respostes.

Mireu aquests trams rectes: / / / /

I observeu aquests altres: \ \ \ \

Quins trams diríeu que “pugen”? Els primers o els segons? I quins “baixen”? Els de dalt, o els de baix? Jo diria que els de dalt sembla que pugin mentre que els de baix sembla que baixin. És clar que es tracta d’una interpretació subjectiva, perquè les línies inclinades ni pugen ni baixen. És un tret perceptiu. És perquè, de manera inconscient, mirem el món, les fotos i els quadres amb un recorregut visual d’esquerra a dreta. Per això pensem que les primeres línies pugen i que les segones baixen. Fixeu-vos que si ens forcem a “llegir-les” de dreta a esquerra, tot canvia. En aquest cas, ens semblarà que les línies de dalt baixen i que les quatre línies de sota són les que pugen. Rafael va pintar el quadre de l’esquerra i no el de la dreta perquè volia transmetre la sensació que és el nen qui mira els seus pares en una situació de tendresa, i va intuir que aquesta era la millor manera de fer-ho. En les situacions pictòriques en que dues persones es miren, la recta que uneix els ulls d’un i altre no està orientada, i la geometria no prioritza cap de les dues mirades. Però el nostre cervell sí. Si aquesta línia que uneix els ulls d’un i altre és de les que pugen, “/”, tindrem la sensació que la persona de sota mira la de dalt; si en canvi és de les que baixen, “\”, pensarem que la persona que mira és la de dalt. El missatge en un i altre cas és diferent perquè la inclinació ens defineix qui és el subjecte actiu.

Encara falta molt temps i molta experimentació, anàlisi i estudi fins que puguem arribar a entendre la influència de les simetries en els nostres mecanismes perceptius. El cervell filtra i fa interpretacions. Moltes vegades encerta, per això els nostres avantpassats van sobreviure i nosaltres ara som aquí. Algunes vegades podem entendre com es fa aquest filtrat si estudiem petits fenòmens com l’efecte d’aquestes simetries.

Els sistemes perceptiu i cognitiu humà són el resultat de moltíssims anys d’evolució en un món que és quasi-simètric entre dreta i esquerra però que en canvi no ho és en la direcció dalt-baix. El Sol a dalt i la gravetat que ens manté a terra han esculpit éssers vius amb un dalt i un baix ben diferenciats. Si capgirem la foto d’un arbre, tothom se’n adona. Però el canvi dreta-esquerra de les imatges en el mirall és molt més subtil. Per això els miralls els posem al costat i no a dalt. I per això disposem de mecanismes inconscients per a analitzar sistemàticament i amb cura aquesta dimensió lateral. La mirada que escombra d’esquerra a dreta ens ajuda a entendre i interpretar la realitat.

Per cert, Eric Labuske diu que no es creu que estiguem sortint de la recessió. Comenta que el que importa a la gent és si podrà trobar feina i si podrà menjar.