En Toni Pou, fa pocs dies, parlava del comitè IPCC de Nacions Unides i deia que una de les garanties de fiabilitat dels seus informes rau en el fet que han d’estar consensuats per tots els autors, cosa difícil d’aconseguir. Ens parlava de Jonathan Lynn, cap de comunicació de l’IPCC, que diu que en la recerca científica és fonamental tractar de manera precisa la incertesa i que el llenguatge calibrat que s’utilitza en els informes és una part essencial de la feina de l’IPCC. Els documents de l’IPCC parlen en termes de probabilitats, amb un llenguatge rigorós que no sempre és fàcil d’entendre. Però els seus científics han explicat clarament en el seu darrer informe que l’augment de la temperatura global s’acosta als 1,5 graus com a conseqüència de l’activitat humana, i que cal prendre mesures. La frase és ben clara. Els governs no poden dir que no ho han entès, això, diu en Jonathan Lynn. I per això, comenta en Toni Pou, la Greta Thunberg diu que “Mai no deixarem de lluitar pel nostre futur” i que “En lloc de buscar esperança, hem de buscar acció”.

D’altra banda, la Kate Marvel, en un article recent a la revista Nature, demostra que el procés d’industrialització i l’ús indiscriminat de combustibles fòssils han portat a períodes de sequera més llargs i persistents. A més, diu que, a nivell local, la conca Mediterrània és la zona del planeta que té el màxim risc i la més gran probabilitat de patir-ne les conseqüències. Hauríem de prendre nota.

Per què el món no escolta els científics? El problema real, com bé ens explica en Bru Rovira, és que aquestes proves científiques, que ens diuen que som cada vegada més a prop de l’espadat, s’oposen als interessos dels grans poders actuals. I per tant, diu, si el món ja no dona més de si al ritme que volem mantenir la gent dels països rics, en lloc de repensar el model, la proposta que ens fan és que construïm una fortalesa, un castell, per protegir-nos del caos que està venint i dels que es quedaran a fora i no podran sobreviure. Això, sí, anirem a buscar allà on sigui i pels mètodes que sigui els recursos que ens permetin no renunciar a la nostra posició privilegiada, com bé ens diu en Bru Rovira.

Davant certs discursos que ens prometen seguretat i certeses però que de fet moltes vegades responen a interessos amagats, el llenguatge de l’IPCC i dels científics és el dels fets, el del que és demostrable, i el de les probabilitats. Els científics eviten parlar de certeses perquè tenen més preguntes que respostes i més dubtes que veritats. Però encara que no ho sembli, el llenguatge de les probabilitats és molt poderós. En Michael Shermer, en aquest article, explica que és bo creure en allò que sabem que és altament probable, i que en canvi es bo dubtar d’allò que és molt improbable o que ningú ha pogut provar. Diu que l’absència d’evidència és una evidència d’absència. Una bona afirmació que ens ha de fer dubtar dels creacionistes, dels qui creuen en la resurrecció, dels qui neguen el canvi climàtic i de molts d’altres.

En Michael Shermer, citant l’Steven Pinker en un altre article sobre les evidències i els fets, diu que “no hem de deixar que l’existència de biaixos cognitius i emocionals, així com els espasmes d’irracionalitat de l’escenari polític ens allunyin de l’ideal de la il·lustració de seguir incessantment la raó i la veritat”. I diu que això sí que és un fet.

En aquest context, i entre moltes altres iniciatives, un grup de científics van declarar, molt preocupats per la inacció davant el canvi climàtic, que estem destruint les vides de les nostres generacions futures. Ens van avisar que les estratègies que busquen beneficis per a pocs, estratègies que també estan malmetent el planeta, estan recolzades per una violència que es manifesta a través d’exèrcits i que s’amplifica amb el militarisme i la despesa militar. I van afirmar que els negocis de guerra es basen en estructures de poder que produeixen conflictes i morts civils, depredant el planeta i contribuint activament al canvi climàtic. Per tant, diuen, les accions per reduir els efectes del canvi climàtic requereixen una reducció de la despesa militar i l’ús d’aquests recursos per a la cura i la seguretat de totes les persones, junt amb esforços renovats per utilitzar el diàleg i la negociació com a l’eina per a resoldre els conflictes. No és cap novetat. Ja ens ho havien dit 1.575 científics (entre ells, molts premis Nobel en ciències) l’any 1992: “les nacions desenvolupades són les principals contaminants en el món actual… l’èxit en aquest esforç global requerirà una gran reducció de la violència i la guerra. Els recursos que ara es dediquen a la preparació i la conducció de la guerra… seran molt necessaris en les noves tasques i haurien de desviar-se cap aquests nous reptes”.

La imatge de dalt és del documental “Gaia, la gran mare”, que es pot trobar en aquesta web

———

Per cert, en Bru Rovira explica que, quan en Bill Clinton va dir allò que “Mai més anirem a un país on no tinguem interessos propis”, va enterrar la possibilitat d’un nou món arbitrat pels ideals dels drets humans. Des d’aleshores, diu, veiem que s’imposa el “nosaltres primer” i la construcció de refugis emmurallats per protegir-nos dels que no tenen res i cada vegada tindran menys.