Serà realment així, el nostre futur? Què ens espera? Mentre llegia aquestes noticies no he pogut evitar pensar en totes les profecies tecnològiques que no s’han acomplert, i en allò que va dir l’Isaac Asimov ara fa 50 anys sobre com seria el transport l’any 2019: “Els cotxes a reacció amb aire comprimit podran volar per damunt de les autopistes… Els ponts tindran menys importància, ja que els cotxes seran capaços de creuar els rius volant a reacció per damunt seu…”. Asimov imaginava un futur basat en el transport privat i amb gran despesa energètica, cosa que en aquell moment (quan tothom volia tenir cotxe i ningú pensava en els problemes associats als combustibles fòssils) podia semblar no desaforada. Però ja ho diuen: el que sí podran dir demà els experts és per què el que ahir van predir, avui no ha passat.
El que més em va sorprendre, de totes maneres, va ser l’absència de referències als límits. Hem pensat quina és la mida òptima de les nostres ciutats? Hem pensat en si aquesta mida ha de tenir algun límit? Té sentit fer-les cada cop més grans? Això realment beneficiarà la seva gent? Hi ha experts que consideren que no. En Roberto Camagni diu que parlem massa sovint de mida i creixement, quan en canvi hauríem de parlar d’eficiència. Les ciutats, serveixen per al que volem? Resolen les nostres necessitats? En Boaventura de Sousa Santos creu que no: diu que no és cert que la majoria de gent del món visqui en ciutats: treballen a ciutats i creuen ciutats, però no hi viuen. Diu que la majoria, en lloc de viure en espais urbans, viu en zones desurbanitzades sense serveis ni espais públics i sense convivència urbana. No hi viuen. I en aquest context deshumanitzat, en Jason Hickel ens diu que hem de començar a pensar en el decreixement, i que és perfectament possible reduir els nostres objectius materials i el nostre consum de recursos naturals mentre augmentem allò que realment importa: la felicitat, el benestar, l’educació, la salut i la longevitat. Aquests experts ens parlen de límits, i consideren que cal anar a ciutats de mida mitjana, probablement de menys de 300 mil habitants, que permetin gaudir de la vida als seus habitants. És bo pensar-hi.
I, què podem dir del transport? Està bé pensar en cotxes autònoms (quan la tecnologia ens pugui garantir un nivell suficientment baix de risc), però segurament no és això el que estan demanant el 99% dels habitants del món. Fa poc, un amic em deia que mentre alguns pensen en aquests cotxes autònoms, moltes altres persones pensen en com quedaran d’enfangades quan vagin, a peu, a omplir les seves garrafes d’aigua que han de consumir cada dia. Perquè algunes vegades, el límit al que fem i al que volem fer, són els altres, a escala planetària. Per això, junt amb les noticies sobre cotxes autònoms, n’hi ha d’altres que ens parlen de solucions de transport públic sostenible per Àfrica o que ens expliquen solucions imaginatives de baix cost i gran ajut per la seguretat humana (com per exemple la iniciativa energètica “Pay as you go“ que junt amb altres 1000 idees per anar cap als SDGs podeu trobar en aquesta web de Solar Impulse). I, si finalment necessitem un cert nombre de cotxes privats, tal vegada hauríem de pensar en iniciatives com aquesta del cotxe solar Stella Vie, dissenyat per estudiants de la Universitat de Eindhoven i totalment trencadora en tots els nivells.
Tot plegat ens recorda una paraula que la societat actual té massa oblidada: ètica. I de fet, pensar-hi no és difícil. Viure la ciència i la tecnologia en termes d’ètica vol dir, en casos com els de dalt, pensar en els límits i fer-se algunes preguntes com aquestes tres: 1) Per a què?; 2) Per a qui?; i 3) Quan pesa? Perquè si pensem en invents com internet o els telèfons mòbils (aquest any s’arribarà a la xifra de cinc mil milions de persones amb mòbil, al món) no hi ha dubte que són útils a quasi tothom i que poden ser una gran eina per a la humanització a nivell global. De fet, la pregunta “per a què” significa pensar en quines necessitats humanes es volen i poden resoldre, mentre que quan pensem en el “per a qui”, estem analitzant el nombre de persones que en podran gaudir. I, pel que fa a aquests dos criteris, els mòbils i internet són a les antípodes de totes aquestes mercaderies inútils que ens volen fer creure que necessitem. Però, què significa preguntar pel seu pes? M’he permès formular la tercera pregunta d’aquesta manera en record del que li va dir en Buckminster Fuller a Norman Foster quan aquest era jove: “quant pesa el seu edifici, senyor Foster?”. La pregunta, que va deixar aturat i sense resposta en Norman Foster, li va canviar la seva manera de dissenyar per sempre més. Perquè preguntar-se pel pes, en sentit literal i en sentit figurat, implica voler ser conscients de l’ús de recursos, de l’impacte ambiental i de la sostenibilitat d’allò que estem inventant. Comparar el “pes” ambiental de determinats cotxes esportius amb el de moltes solucions de transport públic que s’estan assajant a l’Àfrica (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web) és un bon exercici d’ètica. Com també ho és el fet d’intentar promoure allò que pot servir per a cobrir les necessitats derivades dels objectius de desenvolupament sostenible de la ONU, que a la vegada “pesa” poc, i que pot acabar sent útil a molta gent.
En el cas de les solucions que es proposen per a les anomenades ciutats del futur, per exemple, no és el mateix pensar en un sistema basat en botigues i productes de proximitat que planificar zones amb grans superfícies a les afores que obliguen a usar transport privat, i no és el mateix pensar en una oferta generalitzada de productes alimentaris sans, que vendre preparats poc necessaris que sabem que acabaran fomentant la obesitat. Tornem a les 3 preguntes: per a què, per a qui, quin és el pes ambiental. I, atès que la oferta és (i serà) indiscriminada i interessada, segurament som nosaltres els qui haurem de ser sempre molt selectius.
Els creadors del cotxe solar Stella Vie, que s’auto-defineixen com estudiants que treballen per al futur que els agradaria viure, diuen que d’aquí a dos mesos faran públic el seu nou model de cotxe solar. Ja falta poc. Segur que serà una molt bona notícia.
———
Per cert, en Geoff Davies, de la Universitat Nacional d’Austràlia, diu que per avaluar les noves tecnologies cal tenir en compte que qualsevol cosa que pugui ser explotada per al benefici econòmic d’algú ho acabarà essent, amb independència dels perills que pugui generar. És per això que la tecnologia necessita emmarcar-se en l’ètica.
