Cosir és unir o lligar dues peces de roba, cuir o altres materials flexibles amb un filament o cordill que es passa amb una agulla. La tècnica del cosit és molt antiga i ens ve dels nostres avantpassats del neolític. Totes les cultures han après a cosir a mà. Però cosir a màquina és molt més modern. Les màquines de cosir, que ara ja no ens sorprenen, no són més antigues que la fotografia.
Encara que la primera idea la va tenir en Walter Hunt l’any 1834, la patent del primer mecanisme per cosir la va fer l’Elias Howe l’any 1846. El sistema és senzill i molt enginyós. El podeu veure a la imatge animada, que s’explica per si sola (i que podeu trobar a aquesta web o bé en aquesta altra). Només cal mirar-la atentament unes quantes vegades, perquè tal com diuen, una imatge val més que mil paraules.
Hi ha un fil (verd a la imatge) que va quedant pel damunt de la roba, i un altre (blau en aquest cas) que és el que quedarà sota seu. L’agulla punxa la roba, fa que el fil verd passi a sota, i aquest és immediatament arrossegat per una mena de ganxo rotatiu que li fa donar una volta i l’enganxa amb el fil blau de manera que a cada puntada, els dos fils queden ben lligats. I entre puntades, un és sempre a la banda de dalt de la roba i l’altre a la de sota. Però val a dir que aquest sistema no és l’únic. Aquest vídeo mostra el funcionament d’un altre mecanisme, una mica diferent però que aconsegueix el mateix resultat.
Només nou anys després de la patent de Howe, la seva idea i el seu mecanisme van ser adoptats per Isaac Merritt Singer, un maquinista de Boston, per fabricar la primera màquina de cosir domèstica de la història. Les màquines, que segurament alguns recordareu, portaven el seu nom: Singer.
La roda va ser un dels grans invents de la humanitat. Però aquesta roda que lliga fils no li va gaire enrere, oi?
———
Per cert, en Miguel Pajares diu que el nostre estat del benestar li deu bastant a la gent dels països pobres, per l’espoli continuat que Occident ha fet d’aquests països. Per tant, també li deu bastant als que intenten entrar a Europa procedents d’aquests països.
Quan tenia uns 6 anys, això de la màquina de cosir m’era un misteri dels grans. Per una banda, en aquella època, cosir era cosa de dones i si eres nen no te’n donaven gaire explicacions. Per altra, era molt aficionat ala nusos i a la topologia «avant la lettre», vull dir nusos retalls en paper i similars, i no entenia com el fil de l’agulla, que aparentment només entrava i sortia de la tela pel mateix forat, podia quedar enganxat…
Les tietes i àvies, segurament no van entendre el meu dubte o, senzillament, admetien la màquina tal com era sense qüestionar-se’n el funcionament.
Els parents homes, segurament sí que ho haurien d’haver sabut: un avi era arquitecte i l’altre rellotger, però la qüestió sexista —possiblement, va fer que no els hi preguntés.
Posteriorment, amb la pregunta permanent al meu cap, vaig acabar muntant-me una teoria errònia que consistia en que el bucle de fil que entrava a la tela feia una «cadeneta» amb el fil del rodet petit. Fins que vaig veure que un muntatge així, estirant un fil, es desfaria de la mateixa manera que es desfà un jersei de llana estirant el fil.
No va ser fins l’adolescència que vaig aconseguir que una tieta —a casa la màquina era sagrada i no la podia tocar, que creien que tot ho espatllava només de mirar— em va deixar tocar la seva Singer, i a base de llanterna, mirallet perquè no es podia veure tot sense desmuntar i fils de dos colors, vaig adonar-me que el fil de dalt envoltava el rodet sota la tela a cada cicle. Misteri resolt.
Tot això ho explico per un motiu pedagògic: caldria que als nens de primària se’ls ensenyés el funcionament de les coses, especialment de les que no són tan complexes per requerir altres formacions per entendre-les, tot anant més enllà de la bona voluntat d’algunes escoles d’ensenyar a nens i nenes a cosir un botó o a fer puntades, cosa que també considero imprescindible.
Però la formació dels mestre no inclou, ni el funcionament de la màquina de cosir ni de moltes altres qüestions conceptualment fàcils però no trivials. I sobre tot els programes no inclouen res per despertar curiositats ni per fer que els nens, a la mesura de les seves possibilitats, esbrinin el funcionament dels diversos aparells. En particular, per a molts, l’ordinador esdevé una pantalla màgica que sap fer coses, però sense cap connexió amb una lógica que puguin entendre.
Tens tota la raó, Jordi. És fonamental ensenyar als nens i als joves el funcionament de les coses. No podem veiure en aquest món sense ni tan sols entendre el que nosaltres hem inventat…