Fa pocs dies, les autoritats locals de Los Àngeles van tancar totes les escoles públiques i van deixar al carrer un total de 640.000 nois, que no van poder anar a classe. S’havia rebut una amenaça per correu electrònic. Només feia dues setmanes de l’atemptat que hi havia hagut a San Bernardino, ciutat que es troba a un centenar de quilòmetres de la capital. A les seves declaracions, el superintendent de la policia escolar de Los Àngeles, Ramon Cortines, va dir que no volia córrer cap risc “portant els nens a un lloc o a qualsevol part d’un edifici fins que sàpiga que és segur”. Interessant resposta. Quan i com podem saber que un lloc determinat és segur?

Això va ser als Estats Units, però el que va passar a París tampoc va ser massa diferent. Poc després dels atemptats del passat 13 de novembre, els organitzadors van decidir anular, entre molts altres actes, un congrés científic internacional que s’havia de celebrar a París i al qual havien d’anar alguns companys. És un tema que vaig viure de prop. Val a dir que els que van tenir por i van forçar el tancament van ser els nord-americans, mentre que molts europeus ho veien tot amb més tranquilitat i no l’haguessin anul·lat: si la probabilitat de patir un atemptat terrorista que ens acabi afectant personalment és petita, la probabilitat que al cap de pocs dies hi hagués hagut un segon atemptat que hagués afectat el congrés MIG 2015 era absolutament menyspreable. Probablement més petita que la probabilitat de morir per causa d’un terratrèmol quan passegem pel carrer. Però el president Hollande va voler treure profit de la situació, i ho va fer amb ganes i determinació. Va dir que era un acte de guerra comès per l’exèrcit terrorista de l’Estat Islàmic, i que França reaccionaria amb tots els mitjans. Va anunciar nous atacs a Síria, va dir que França estava en guerra, i va deixar molt clar que França necessitava fer més bombardeigs. Va declarar l’estat d’emergència i el tancament de fronteres. Tot plegat, segons deia, per fer França més segura. Doncs bé, al cap d’una setmana, uns amics vam decidir anar a veure esglésies romàniques a la Cerdanya Francesa. En entrar a França per Bourg Madame, vam veure els controls, ben explícits, a la frontera. A la tornada, però, vam decidir anar per una carretera secundària i poc coneguda que porta directament a Puigcerdà des de la Tour de Carol passant per la Vignole. Doncs bé, en aquesta carretereta, la que jo hagués escollit si hagués volgut entrar o sortir de França clandestinament, no hi havia cap control. Cap. Sorprenent, oi? Volen realment treballar per la seguretat, o volen simplement mostrar grans desplegaments policials amb cobertura mediàtica per a fer-nos creure que es preocupen de la nostra seguretat?

A mi m’agrada l’actitud de la senyora Miniver, que defensa aferrissadament que cal mantenir el concurs anual de flors i roses tot i les amenaces de la guerra, la barbàrie i el feixisme. Perquè hi ha una cosa ben fàcil que podem fer després dels actes terroristes: continuar vivint com si res no hagués passat, no fer cas dels qui ens volen vendre més seguretat, i analitzar-ne les causes amb assossec i esperit crític. Perquè és pot viure normalment, no tenir por, tenint temps per pensar i anant a fons en l’anàlisi de les situacions: la ciència ens explica que els temes relacionats amb el risc i la seguretat han de ser analitzats amb molta cura i el cap fred.

L’anàlisi estadística i probabilística és una eina molt recomanable quan intuïm que ens volen enganyar. Tornem a la frase d’abans: “No vull córrer cap risc portant els nens a un lloc o a qualsevol part d’un edifici fins que sàpiga que és segur”. L’absurd es deriva del fet que la seguretat absoluta no existeix. La vida és risc, i sabem que hem de viure en el risc. Però els riscs són reals i mesurables, no il·lusoris. Si tenim una idea del nivell de risc que comporten alguns dels perills que ens envolten, el lògic és protegir-nos d’allò que ens representa un risc més elevat, a més d’intentar reduir-lo. Si som al ras i ens sorprèn una forta tempesta, anirem ràpidament a protegir-nos de la pluja i no pensarem en si tenim gana, perquè el risc de refredar-nos i fins i tot acabar amb una pneumònia és molt més alt que el de morir de fam. En canvi, en situacions properes a actes terroristes, hi ha una forta tendència a pensar en termes de riscs il·lusoris que capgiren l’escala objectiva (probabilística) de riscs. És com si en mig de la tempesta amb llamps i trons ens fes por morir de fam.

Podem estudiar la probabilitat que tenim de morir l’any vinent per diverses causes. Evidentment, aquest és un valor que depèn de si som dones o homes i de la nostra edat. Imaginem que volem estudiar el conjunt de dones amb edat entre els 35 i els 44 anys. Si consultem les dades de l’Institut d’Estadística IDESCAT veiem, per exemple, que l’any 2010, el total de dones d’aquesta franja d’edats era de 607.340, i que el total de morts va ser de 139+259 = 398. La probabilitat que una dona d’entre 35 i 44 anys (sense tenir cap més informació) morís l’any 2010 va ser per tant de 398/607340 = 0,000655 o sigui, d’un 0,065%. Ara bé, de les 398 morts, 342 van ser per malaltia, o sigui per fallida del propi cos, mentre que 6 van ser per accidents de tràfic, 20 per suïcidis i només tres van ser degudes a violència causada per altres persones. És clar que la probabilitat de morir per fallida del propi cos va ser d’un 0,056%. Ara, com que aquestes dades són molt estables a curt termini, podem inferir que l’any vinent, la probabilitat que una dona d’aquest rang d’edats mori de malaltia és també del 0,056%. En canvi, per a calcular la probabilitat que tenim de morir a conseqüència d’un atemptat terrorista, ens cal utilitzar un altre tipus de dades perquè el grau d’incertesa és molt més gran (vegeu la nota al final). Però ho podem fer, i obtenim que aquesta probabilitat és inferior al 0,000466%. En d’altres paraules: per aquest grup concret de persones, podem afirmar que la probabilitat de morir l’any vinent per fallida del propi cos és molt i molt més gran (com a mínim, 0,056/0,000466 = 120 vegades, però a la vista del mapa de dalt segur que podríem parlar de més d’un miler de vegades) que la de morir, aquí a Catalunya, pels efectes d’un acte terrorista.

El mapa de la imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta notícia, mostra la distribució d’atemptats terroristes l’any passat. La pàgina web explica que a tot el món, l’any 2014 hi van haver 32.658 morts per atacs terroristes. Però la majoria de morts no van tenir lloc a Occident, sinó en cinc països que centren el 57% dels atemptats mundials i el 78% de les morts: Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan i Síria. Observeu Europa, observeu Amèrica del Nord, i compareu amb Àfrica i Àsia. Per què tenim por? Qui ha de tenir por i qui no n’hauria de tenir? Com poden dir, a Europa, que estem en guerra, que hem d’incrementar els bombardeigs, i que cal declarar l’estat d’emergència? És com si les persones de les classes dirigents d’Etiòpia tinguessin por de morir de gana. Són afirmacions que em permetreu que qualifiqui de pornogràfiques.

Un dels aspectes que cal tenir en compte és que la virtualitat dels mitjans de comunicació fa més propers els actes terroristes, genera riscs il·lusoris i incrementa la por. Una cosa és la probabilitat de patir danys físics o morir a causa d’un atemptat, una altra és la probabilitat de patir un atemptat a la nostra pròpia ciutat o regió, i una de molt diferent és la de veure els vídeos d’aquests actes, una i altra vegada, per televisió. La primera és insignificant mentre que la darrera és del 100%. I totes, si no ens parem a pensar, generen por.

Davant la falsa seguretat que ens ofereixen, aparent, interessada i que només fa que alimentar l’espiral de guerres i violència, la seguretat reflexiva és ben barata perquè ens la fabriquem nosaltres mateixos. Si tenim ben clara l’escala de probabilitats, estarem molt més tranquils i no actuarem irracionalment ni demanarem més i més seguretat “externa”. Només cal pensar-hi uns minuts cada matí, tot recordant la probabilitat que tenim de morir l’any vinent per fallida del nostre cos, i comparant la probabilitat que tenim de sucumbir a un atac terrorista amb la que tenen les persones que viuen a Nigèria o a Síria. Sabem que cal viure en el risc, però el risc no és terrorista, i menys al món occidental. Les probabilitats ens ajuden a viure amb aquesta seguretat “interna” que ens podem donar nosaltres mateixos. Com diu en Manuel Vicent, hem de continuar fent la vida de cada dia i no cedir els nostres drets individuals a la policia, perquè aquesta és la manera més ràpida de perdre’ls…

Hem de saber controlar el llangardaix que tenim dins nostre, com diu en Neil Shubin. La Sara Berbel explica que la psicologia social ha evidenciat que en moments de crisis agudes, les persones instintivament prefereixen líders autoritaris que mostrin clarament la direcció en la qual anar perquè això disminueix la por i les angoixes que procura la incertesa. Però justament, aquest és el problema, ben conegut. Ho aprofiten molts líders per fer-nos creure que ells ens garantiran la seguretat. Per això, en lloc d’esperar que els governants ens ajudin a disminuir la por, ens ho hem de fer nosaltres. En lloc de demanar seguretat “externa”, hem de construir l’edifici de la nostra seguretat “interna”. Crec sincerament que una educació més científica i basada en les probabilitats pot tenir efectes revolucionaris, perquè una anàlisi ben senzilla com la que aquí hem presentat ens pot vacunar contra els falsos missatges, contra la propaganda de la por i contra la terrible escalada de guerra i violència que ens estan venent. A més, el cap fred i l’absència de por ens ajuden a desemmascarar l’engany i els veritables interessos econòmics i geoestratègics que trobem amagats darrera la guerra contra el terrorisme, guerra que podria legitimar el buidament total i fins i tot l’eradicació de les societats democràtiques, segons explica l’Enric Luján. A la vista dels resultats dels estudis probabilístics, la disjuntiva entre invertir en armament i seguretat contra el terrorisme o bé invertir en seguretat mèdica que ens ajudi contra possibles fallides del propi cos, té una resposta inequívoca. En la meva opinió, i a més d’una educació més científica i basada en les probabilitats, caldria convertir l’escalada militar en una desescalada, tot reduint sistemàticament els pressupostos d’armament i destinant aquests recursos (total o parcialment) a la recerca mèdica, a la millora del medi ambient i a incrementar la qualitat d’una atenció sanitària universal. Són tres mesures de cost total zero (o negatiu) que incrementarien la seguretat real i objectiva de la gent.

Per cert, en Bill McKibben diu que l’acord de París s’ha quedat molt curt, i que fins i tot si tots els signants complissin les seves promeses, el planeta s’escalfaria 3,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials. Una xifra molt, però molt excessiva.

——–

NOTA: Si volem estimar la probabilitat de morir l’any 2016 (a Catalunya) per atemptat terrorista, el primer que veiem és que aquesta probabilitat és probablement independent del sexe i de l’edat. D’altra banda, no podem usar dades concretes del que va passar el 2014 o el 2015, atesa la gran incertesa dels llocs on es produeixen aquests actes. Però sí que podem fer un càlcul a tot el món perquè les dades, globalment són molt més estables. Segons el mapa de la imatge de dalt, els 32658 morts per atemptat terrorista de l’any 2014 donen una probabilitat de 32658/7000 milions = 0,00000466, equivalent a un 0,000466% a nivell mundial. Podem pensar que l’any 2016 aquesta dada serà una mica més gran, però no massa més. Ara bé, només cal donar una altra ullada al mapa de dalt per concloure que aquesta probabilitat, a Catalunya, serà molt i molt més baixa del 0,000466%, perquè Catalunya no és Nigèria ni Síria. Crec que a casa nostra la podem dividir perfectament per un factor de l’ordre de 10.

D’altra banda, a més de les probabilitats, també podem raonar en base a l’anomenada esperança matemàtica. L’esperança matemàtica és un altre concepte estadístic, que representa el valor mitjà que podem “esperar” com a resultat d’una determinada situació aleatòria quan aquesta es repeteix un elevat nombre de vegades. Podem calcular, per exemple, l’esperança matemàtica del nombre d’atemptats terroristes que acabarem presenciant en directe durant els propers deu anys. És el resultat de calcular 1*P1 + 2*P2 + 3*P3 +4*P4 + … , on els valors P1, P2, P3, etc. són les probabilitats de que acabem presenciant un, dos, tres, etc. atemptats terroristes en directe durant aquests propers deu anys. Fer una estimació d’aquests valors no és fàcil, però sí que és senzill veure que, a Europa, els valors de P1, P2, P3 i P4 són pràcticament zero. Per tant, aquí a casa nostra, aquesta esperança matemàtica és quasi nul·la. En canvi, no passa pas el mateix a Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan o Síria, perquè la gent és ben fàcil que acabi veient dos o més atemptats en un període de deu anys. De fet, si mirem els països marcats en el mapa de dalt, crec que podem concloure que tenir por a Europa és poc presentable. L’esperança matemàtica ens hauria de tranquil·litzar i avergonyir a la vegada. Hi ha molta gent que té molt més dret a tenir por que nosaltres.