Entendre el passat llunyà no és pas fàcil. Quasi tot s’ha perdut. Hem trobat proves que confirmen que els nostres avantpassats ja utilitzaven el foc fa més d’un milió d’anys, però en canvi sabem ben poc de com vivia la gent abans del neolític, fa només deu mil anys. Hem recuperat algunes de les seves eines de pedra, però desconeixem com treballaven la fusta, les fibres vegetals i altres materials caducs.
Els astrònoms, en canvi, tenen una altra perspectiva. Carl Sagan, com cita la Núria Barrios, deia que els estels ens porten a un passat antiquíssim. La llum dels puntets que veiem al cel de les nits estrellades va iniciar el seu viatge cap a nosaltres fa molts i molts d’anys. En alguns casos, veiem llum que els estels van emetre abans que es formés el nostre planeta; en d’altres casos, veiem llum d’estels fantasmes que ja han mort, encara que ni ho sabem ni ho podem saber. El cel de nit és un viatge al passat. Els telescopis ens expliquen (i ens explicaran molt més en el futur) què va passar fa molts i molts anys a diferents indrets de l’Univers. Sabrem més dels nostres orígens, perquè el que va passar aquí no és massa diferent del que va passar a altres racons de l’Univers.
I què ens diuen de tot això, els paleontòlegs? Doncs en Neil Shubin, per exemple, diu que a més de mirar els estels, és molt instructiu mirar dins nostre perquè tots vam ser rèptils. En el seu darrer llibre, Neil Shubin explica que el nostre cos és una càpsula del temps. Càpsula que, si la obrim i la sabem llegir, ens parla de tota la història de la vida a la Terra i dels oceans i boscos de fa milions d’anys. Portem gens de microbis, d’insectes, de rèptils i el rastre de tota l’evolució. Dins nostre podem trobar restes dels mecanismes vitals de peixos i animals de fa milions d’anys. Senyals de quan vam ser peixos.
Justament fa pocs dies vaig llegir un article exquisit d’en Ramon Folch sobre la democràcia i els nostres comportaments atàvics. Parlava de gats, gossos i primats. Deia que els gats són esperits lliures, però que no tenen amics. Els gossos, en canvi, presenten sempre un comportament coral, respecten l’ordre jeràrquic en la seva manada i són lleials per naturalesa. En Ramon Folch considera que és per això que el gos va ser amansit fa mil.lennis fins convertir-se en l’encarnació de la fidelitat. Diu que et pots refiar del teu gos: se li pot retreure la submissió, però se li ha de lloar la noblesa. Els pitjors mamífers, en canvi, són els primats: són agressius, caragirats i traïdors, diu. Els pitjors quan els mesurem segons els nostres valors humans, és clar. Tot plegat no deixa de ser sorprenent, perquè els humans som primats.
En Folch explica que la democràcia és impensable entre els gats, funcionaria molt bé en una societat canina i ha de ser necessàriament defectuosa en col·lectius de primats, humans inclosos. L’experiència ho corrobora. No som un orgue de gats, però quasi. Quan tenim por, quan ens fan creure que hem de tenir por, ens surt el comportament atàvic del gat i del rèptil que portem dins i ens apuntem a la violència de reacció ràpida. Davant la por, volem atacar o desitgem que altres ataquin en nom nostre.
Però hi ha un detall. Els humans som els únics que sabem que portem un rèptil dins nostre. Som els únics que podem raonar i adonar-nos que la democràcia i la defensa dels drets humans no coincideix amb les característiques atàviques de la nostra espècie. Som davant d’una gran paradoxa: constantment hem d’escollir entre els valors que hem anat construint i el nostre instint de primats. Ramon Folch acaba dient que només una forta contrariació de les inclinacions humanes per via de l’educació fa possible el triomf dels valors democràtics, perquè sense educació a fons, la democràcia pot acabar essent una paròdia representada per una espècie egoista i tramposa que ve dels rèptils.
Per cert, en Ferran Requejo diu que la caverna en la qual vivim és molt més profunda que la imaginada per Plató: no és que només captem aparences de la realitat, sinó que tota la realitat és tal vegada aparent.
