Alguns amics, científics grecs, em comentaven el que també diu avui en Josep Ramoneda. Deien que Grècia és un país potencialment ric, però inviable tal com funciona ara. Hi ha molta feina a fer, començant per la corrupció. D’altra banda, no hi ha diners ni per a fer recerca i ni per a impulsar moltes altres polítiques de primera necessitat.
Però darrerament Europa ha tingut una actitud absolutament decebedora que a molts ens avergonyeix. Em sento Europeu, però no d’aquesta Europa. Quan es va rescatar Grècia, en realitat es van salvar de la fallida els bancs creditors a càrrec dels contribuents europeus. Sabíeu que més del 90% dels 240.000 milions d’euros suposadament donats a Grècia ha anat a parar a institucions financeres, i no pas al poble grec?
En tot cas, hi ha iniciatives molt interessants i imaginatives. Fixeu-vos en aquesta del “Greek Bailout Fund“. És una proposta de micromecenatge que intenta aconseguir un total de mil sis-cents milions d’euros per Grècia. Com diu el seu promotor, l’anglès Thom Freeney, l’objectiu és demostrar que la gent d’Europa vol i pot ajudar els seus companys de Grècia. Fixeu-vos que la idea no és donar els diners al FMI sinó enviar-los directament a Grècia. És molt probable que no puguin arribar a recaptar els 1600 milions d’euros (que corresponen a tres euros per habitant europeu), i en aquest cas retornaran l’aportació als que ara hi posin una mica de diners. Però aquesta acció enviarà un missatge als “dirigents” europeus: el de què que els ciutadans estem molt per sobre de la seva visió egoista i estreta de mires. Us animeu a col·laborar?
Com explica en Josep Ramoneda, el cop psicològic i polític que rebria Europa amb el Grexit seria terrible. Què es podria esperar, diu, d’una potència incapaç de conservar una petita part del seu territori on fa 2.500 anys la filosofia, la democràcia i la ciutat van començar a fer camí juntes?
Per cert, Jürgen Habermas diu que la crisi grega és una altra prova que són els ciutadans i no els banquers els qui han de tenir la darrera paraula sobre allò que afecta al destí Europeu.
Grècia, un problema axiomàtic
Sovint als que ens considerem «generalistes», ens fa la impressió que els «experts» ens miren per damunt l’espatlla.
Però aquesta superioritat, moltes vegades, desapareix de sobte quan es tracta de principis generals, dels axiomes del tema.
Aquí, molts experts van venuts. Posem pel cas els economistes més o menys neoliberals.
Però això no acostuma a ser gaire visible. Tenen unes receptes que —qüestió del meu punt de vista— crec que no funcionen però sense fer «experiments» a llarg termini, és a dir, a pilota passada, no es pot saber. I quan se’ls senyala que en casos històrics la seva teoria no ha funcionat, sempre al·leguen que eren casos particulars distorsionats per alguna circumstància. Tot això pot ser natural en un debat entre creences, cada part es manté en els seus dogmes, i no seré jo el que el basi en dir que els meus dogmes són més bons que els dels altres. També passa que aporten dades que els no experts no coneixem, tot i que molt sovint quan hi aprofundim, trobem que són irrellevants al cas.
Però quan el debat vol discutir els axiomes es tanquen en banda i sovint esdevé impossible.
Un dels axiomes que no volen discutir és un que és implícit des fa al menys uns 2.500 anys i que va anar a parar a la Bíblia sota la forma «guanyaràs el pa amb la suor del teu front». L’axioma subjacent és: «la força de treball és el factor primordial a l’economia». I ho admeto, durant la major part de la història ha estat cert. Però ara ja no és admissible com a principi raonable i indemostrable.
Més o menys, el que hauria de fer dubtar els experts és una pregunta socràtica:
—I el dia que a feia la facin majoritàriament els robots —en el sentit ampli de la paraula—, què?
I ho veuen molt lluny, però aquest dia ja ha arribat. En la meva memòria he vist la productivitat per treballador, en tots els sectors, multiplicar-se al menys per tres, mentre que les jornades s’han reduït però en un percentatge que no arriba al 25% de mitjana.
Des de començaments de la revolució industrial, aquest efecte havia estat emmascarat pel fet que el nivell de vida de partida era molt baix, i hi havia un potencial de millora que compensava l fet de continuar treballant moltes hores; esquemàticament, primer va ser l’aigua corrent i la roba a un preu més assequible, més tard l’electricitat, frigorífics i altres electrodomèstics, i darrerament l’automòbil i l’electrònica. Però el filó consumista, s’ha acabat, la millora real de condicions que ofereixen els nous productes, ja no justificaria el fet de mantenir les jornades. Perquè ara, les limitacions són ecològiques, energètiques, de matèries primeres, demogràfiques o fruit d’un sistema pensat en circumstàncies del passat.
I Grècia.
Crec que és on ha explotat la visió «antiga» de l’economia, la punta de l’iceberg. Amb problemes afegits de corrupció, despesa militar i inversions errònies. Però bàsicament ja no té la més remota possibilitat de funcionar el principi, que podem anomenar de l’ètica protestant anglosaxona que ve a dir:
«Em deus diners, treballa més, i paga’m»
Encara que molts ciutadans d’Europa i la gran majoria dels seus dirigents, ho continuïn creient. Per aquest camí no hi ha res a fer, per molt que una minoria dels implicats encara en puguin arribar a treure un rendiment marginal.
Sense un canvi de l’axioma bàsic, no hi ha res a fer.
Ep!, i a llarg termini sóc optimista. Que els planetes no tenen perquè anar en òrbites circulars, va durar 2.000 anys però va caure. El problema és que hi ha molts innocents que en poden rebre les conseqüències fins que no es faci evident l’error actual.
Tampoc no dic que tingui la solució, malgrat tenir idees. En aquest moments trobo més important assumir el canvi de principis que discutir el nou sistema amb l’axioma canviat.