Els rellotges de saros

He de reconèixer que em fascinen els eclipsis de Sol, com el que vam poder veure fa pocs dies a les nostres terres. No va ser fàcil perquè els núvols ens ho van complicar, però finalment van ser prou respectuosos i en algun moment van fer una mica de lloc per a que gaudíssim del fenomen. M’agrada aquesta foto, que va fer en Pere Virgili i que podeu trobar aquí. Al cap d’una estona, però, vaig preguntar-me el per què d’aquesta fascinació. Vaig pensar que probablement era degut a la seva raresa. Al llarg de la nostra vida en podem veure molts pocs, d’eclipsis de Sol. Per veure el proper hem d’esperar més d’onze anys, fins l’agost de 2026. Seré viu? El podré veure?

Els eclipsis són un bon exemple d’allò que ens explicaven a l’escola i que li diem mínim comú múltiple. Us heu fixat en els intermitents dels cotxes i motos que esperen en un semàfor? Sempre n’hi ha alguns que van una mica més ràpids que els altres. Això fa que en un cert instant coincideixin, que vagin divergint, que passin per un moment d’alternança en el que s’encén ara l’un, ara l’altre, que tornin a divergir però que finalment tornin a coincidir. El temps transcorregut entre dos instants de coincidència és, com ens van explicar de petits, el mínim comú múltiple entre els períodes d’intermitència dels dos cotxes. Si uns intermitents s’encenen cada 88 centèsimes de segon i si els de l’altre cotxe ho fan cada 96 centèsimes de segon, veurem que coincideixen cada 10,56 segons perquè el mínim comú múltiple de 88 i 96 és 1056 (ho he fet en centèsimes de segon per poder treballar amb nombres enters, però es pot fer en qualsevol unitat de temps).

Els saros són períodes de 18 anys i 11 dies (de fet, són períodes de 6585,3211 dies). Aquest període és el mínim comú múltiple de tres mesos relacionats amb la Lluna i coneguts des de fa molts segles: un saros és l’equivalent a 223 mesos sinòdics, 242 mesos draconítics i 239 mesos anomalístics. El mes sinòdic és el temps que necessita la Lluna per tenir la mateixa aparença i la mateixa fase: 29,53059 dies, poc més de 4 setmanes. El mes draconític, en canvi, és el temps que transcorre entre dos moments successius en els que l’òrbita de la Lluna travessa el pla de l’òrbita de la Terra: 27,21222 dies. Finalment, el mes anomalístic, degut a l’excentricitat de l’òrbita del nostre satèl·lit, és el temps que cal per a que la Lluna torni a trobar-se a la mateixa distància del nostre planeta: 27,5545 dies. És una sort que el mínim comú múltiple del mes sinòdic i del mes draconític sigui tan i tan proper a un múltiple d’un mes anomalístic, perquè si no fos així els saros serien molt més llargs i els eclipsis serien molt més difícils de preveure.  En tot cas, i encara que no tot és exacte perquè les durades d’aquests tres mesos no són valors enters, el cert és que al cap d’un saros, el Sol, la Lluna i la Terra tornen a trobar-se pràcticament en la mateixa posició relativa. Si el 20 de març de 2015 vam veure un eclipsi va ser perquè la Lluna era nova, justament passava pel pla de l’eclíptica i estava a la distància adequada per a fer-nos ombra: els tres astres van estar durant uns minuts en una mateixa línia recta a l’espai. Doncs bé, com ja van descobrir els astrònoms Babilonis, d’aquí a 18 anys i 11 dies, el 31 de mars de 2033, els tres astres tornaran a trobar-se en línia recta i podrem gaudir d’un altre eclipsi semblant al d’enguany (vegeu la nota al final).

Els saros són una unitat de temps que ens fa petits i efímers. Les persones que han viscut dos saros tenen més de 36 anys i menys de 54, i per a tenir més de cinc saros cal ser nonagenari. És pràcticament impossible arribar a complir sis saros. Quants saros tens?

És una paraula poc coneguda, aquesta de saros, perquè avui en dia mirem molt menys el cel que els nostres avantpassats. Però tal vegada, pensar en termes de saros ens podria ajudar a construir un món millor i harmoniós. És un canvi d’escala de temps en el que les nostres vides mai arriben a durar sis saros, en el que l’escalfament i el canvi climàtic es fan més evidents, indiscutibles i palpables i en el que l’afany de poder perd molt del seu sentit. En l’escala de temps dels saros veiem les properes generacions aquí mateix i tal vegada ens pot ser més fàcil empatitzar amb els néts dels nostres néts. Què és millor, barallar-nos per aconseguir un poder que durarà ben pocs saros, o treballar per a que els nostres descendents rebin un món sa i habitable?

La meva conjectura és que els rellotges de saros promouen la cultura de pau. Ens fan veure les coses d’una altra manera, perquè l’escala de temps es important. Si pensem que encara ens queda molt temps de vida, pot ser fàcil sentir-nos omnipotents. Ens omplim de vanitat i podem acabar pensant en trepitjar els demés i en destruir el que tenen. Però si de tant en tant mirem el rellotge dels saros, ens adonem que la vida es curta i deixem de pensar en el nostre melic. Pensem més en els nostres fills i néts i probablement acabem fent les coses molt millor, perquè la vida és més intensa quan veiem el seu limit. La vanitat, en canvi, és una de les il·lusions més grans i perilloses que hem creat. Als museus, no puc deixar de pensar en la paradoxa dels retrats. Veiem retrats de gent arrogant que segurament va ser molt important, però ara no en sabem ni el nom. La paradoxa és que l’important ha passat a ser el pintor que ells van contractar i que els havia d’immortalitzar. “Som l’oblit que serem”. És el vers que Héctor Abad Faciolince va pensar que era de Jorge Luis Borges (i que molt probablement ho sigui), el vers que va donar nom a un dels seus coneguts llibres.

Per cert, en Josep Maria Lozano diu que fa temps que defensa que les notícies d’economia haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Diu que és un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables.

—–

NOTA: En el període dels 18 anys d’un saros hi ha un bon nombre d’eclipsis, que es tornen a reproduir al cap dels 18 anys i 11 dies. Podríem comparar un saros que fa als eclipsis amb el període d’un dia en els horaris de trens a qualsevol estació. Al llarg del dia surten trens a diferents hores, però les sortides es repeteixen el dia següent. Si un tren ha sortit a les 13:52 i no hi ha canvi d’horari, l’endemà tornarà a sortir a les 13:52. Si veiem un eclipsi, al cap d’un saros quasi segur que el tornarem a veure. Dic “quasi segur” perquè ja sabem que un saros no és exactament el mínim comú múltiple dels tres mesos de la Lluna, que no són enters. Això fa que el nou eclipsi, al cap d’un saros, sigui una mica diferent de l’anterior. Tot va canviant molt lentament i al final els tres astres deixen d’estar en línia recta i s’acaben els eclipsis. De la mateixa manera que els trens circulen a la mateixa hora avui, demà i demà passat però que en algun moment canvia l’horari i deixen de fer-ho, els eclipsis es van repetint al cap d’un, dos o tres saros però al final desapareixen. Aquest conjunt d’eclipsis (que també s’anomena saros) és finit i limitat com tot i acaba desapareixent. En concret, i com podeu veure en aquesta pàgina web, l’eclipsi del 20 de març de 2015 formava part del conjunt saros 120 i era l’eclipsi 61 d’un total de 71. En queden deu, d’eclipsis d’aquest saros que va començar l’any 933 i que finalitzarà l’any 2195. Si us interessa, podeu consultar l’evolució dels saros 126, 136 i molts d’altres. En aquest món, tot s’acaba…