Acabo de llegir una noticia que he de confessar que m’esperava. Com podeu veure aquí, el 75% de la població estudiantil mundial ha fet algun treball copiant-lo parcialment o totalment d’internet. A més, sembla que com que tot està socialitzat i tothom creu que crea coneixement, molts estudiants tenen la sensació que tot és de tots i no són conscients que estan plagiant, amb tot el que això significa. A més, una altra de les possibles causes és el que comenta l’Elena Barberà al mateix article: sovint, els professors els demanen coses que poden copiar fàcilment.

És cert. Segons el que demanem als estudiants, ho tenen més o menys fàcil per copiar. En aquest sentit, tal vegada cal replantejar el tipus de feina que volem que facin. Una possible proposta, ben senzilla, és demanar que resolguin problemes més o menys complicats i que l’endemà (o el dia que sigui) facin una petita xerrada per exposar i explicar en públic la solució als seus companys, amb el corresponent torn de preguntes al final. No és cap idea nova: el matemàtic xinès Liu Hui ja considerava que la millor manera d’aprendre és basava en resoldre problemes, i així ho va explicar en el seu llibre Jiuzhang Suanshu fa més de 2200 anys, amb 246 propostes d’exercicis. Molta de la informació que trobem a la xarxa es pot utilitzar i copiar sense digerir ni elaborar, però quan hem de resoldre exercicis (vegeu la nota al final) estem obligats a pensar, a processar i cuinar la informació. Resoldre problemes requereix començar per entendre què és el que hem de resoldre, continuar llegint de bones fonts, pensar amb temps i tranquilitat, intentar ser creatius, trobar i escriure una solució i finalment veure la manera d’explicar-la als companys. Preparar-se per a una presentació davant els companys no és el mateix que escriure un text que només llegirà el professor. Quan sabem que ho haurem d’explicar, ens preparem millor. Les xerrades, encara que siguin curtes, obliguen a afinar molt i a entendre-ho tot, perquè hem de ser clars i no volem fer el ridícul.

El món actual no és propici per a la creativitat i la solució de problemes. Tenim poc temps, poques estones de soledat, massa neguit i soroll extern. Ens nodrim de frases curtes que trobem a la xarxa més que de les lectures pausades. És clar que hi ha de tot, però jo diria que un bon nombre d’estudiants podrien dedicar-hi més esforç i més estones de soledat i silenci.

M’agrada la paraula assossec. És el que cal per a comprendre les informacions que ens arriben, per a ser creatius i per a poder resoldre nous problemes. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. Però l’assossec no és habitual avui en dia, sobretot entre els joves. Quan s’ha de fer un treball o resoldre un problema, l’habitual és posar-se ràpidament davant l’ordinador i començar a buscar i provar. Per això el que vaig veure l’altre dia em va deixar sorprès. Vaig anar a parlar amb un dels nostres estudiants (que ara acaba el màster en informàtica), i el vaig trobar pensant, concentrat i només amb paper i llapis. Quina meravella! Vaig pensar que el que hauria de ser normal ha passat a ser insòlit i motiu de sorpresa. Tot plegat em va fer pensar bastant…

Fa temps, la Milagros Pérez Oliva explicava que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Deia que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber, i que no és una imposició d’autoritat. Comentava que aquesta auctoritas és patrimoni de les persones que tenen coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria, i que el seu valor es basa en la conformitat dels altres, quan respecten el saber. Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb auctoritas, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. És quelcom que hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla, perquè no és cert que tothom estigui creant coneixement fiable.  Si cada dia destriem i escollim el que mengem i bevem tot escollint bons vins i menjars sans, per què no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell assossegat de les informacions és el primer pas cap a la comprensió. Tenim molta informació, massa, però poder tenir no és comprendre. De la mateixa manera que ens agrada descobrir restaurants que ens ofereixin una bona cuina, si volem gaudir de la cultura i del coneixement hem de saber trobar i escoltar els nostres mestres.

Per cert, Antonio Muñoz Molina parla de Bob Inglis, antic congressista republicà que va voler entendre el tema del canvi climàtic més enllà de les seves conviccions ideològiques. Inglis va llegir, va parlar amb científics i va viatjar a l’Àrtic per a tenir dades de primera mà. Amb aquesta dura integritat americana que alguns cops ens desconcerta, Bob Inglis va declarar públicament les seves noves conviccions sobre el problema del canvi climàtic, sabent que estava arruïnant la seva carrera política. Ja no va tornar a ser elegit.

—–

NOTA: Hi ha problemes que podríem dir que formen part de la cultura general i quotidiana. Si els comento és perquè alguna vegada he sentit comentaris de gent de formació universitària que no sabien com resoldre’ls. Aquí en teniu una petita mostra amb tres enunciats: 1) He anat a comprar a la botiga, m’han fet un descompte del 20% i he pagat 84 euros. Quin era el preu sense descompte? Quants diners m’he estalviat? – 2) El meu apartament té unes golfes amb sostre inclinat. La paret lateral, de tres metres, té una alçada de dos metres i mig en un extrem i de un metre i mig a l’altra banda. Podré posar-hi un armari de 1,10 metres d’ample, 60 centímetres de fons i 2,20 metres d’alçada, recolzat en aquesta paret? – 3) He d’enviar un paquet a un amic. El paquet pesa 1,2 quilos. Sé que part del cost de l’enviament és proporcional al pes del paquet. Trobo dos rebuts d’enviaments anteriors a la mateixa persona: veig que quan vaig enviar-li un paquet de 900 grams em va costar 7 euros, i que en canvi, vaig haver de pagar 10 euros per l’enviament d’un altre paquet que pesava dos quilos i cent grams. Quan em costarà la tramesa?

Què us sembla?  Els podeu resoldre mentalment?