La cara i la creu. Tot en una setmana. Aquesta setmana he assistit a una xerrada d’un company investigador que ens explicava com, amb els actuals algorismes informàtics d’optimització, és possible reduir pràcticament a la meitat els costos de construcció de noves línies de tren. Els mateixos dies hem rebut l’allau habitual de notícies fosques. La grisor i la manca d’idees en relació a la gestió de la crisi, la manca de suport a les idees creatives i a la recerca.

La cara són els brots verds que ens vénen de la ciència. En Carles Capdevila comenta el missatge esperançador que es desprèn dels nous descobriments i la importància de la paciència, de la constància, dels recursos i del treball en equip. En aquest context hi ha grups de recerca que amb esforç i constància estan proposant solucions imaginatives per al transport ferroviari. Els trens són una molt bona solució per distàncies intermèdies, per sota de les distàncies que donen sentit al transport aeri i marítim i per damunt de les que aconsellen el transport per carretera. Bàsicament, hi ha línies de tren amb doble via i d’altres (com la tristament cèlebre Barcelona-Vic-Puigcerdà) amb via única. La proposta que ara es planteja és intermèdia. Parla de tenir línies de tren amb trams de doble via i trams de via única. Per a fer-ho, cal resoldre dos problemes relacionats. El primer és decidir quins trams del recorregut seran de doble via i quins es construiran amb via única. El segon, un cop sabem com serà la via, és organitzar els horaris de trens per tal de maximitzar el benefici dels usuaris tot optimitzant els recursos. Tots dos són problemes d’optimització (vegeu la nota al final) que podem resoldre bé si utilitzem els algorismes adequats.

Fixem-nos en el primer problema. Si decidim fer tota la línia amb via única, el cost serà el mínim possible. Diguem U a aquest cost. En canvi, si fem tota la línia amb doble via, tindrem un cost més alt (diguem-li D). Com és d’esperar, el cost D és de l’ordre del doble del cost U. Suposem ara que decidim invertir una mica més que U. Acceptem que sigui un 5% més que U, però no volem ultrapassar aquest pressupost. És clar que no podem tenir doble via a tota la línia, perquè això seria molt més car. Però podem pensar a tenir trams de doble via i trams de via única. El problema d’optimització apareix quan volem aconseguir (amb aquest pressupost fixat de 1,05*U) el màxim de quilòmetres amb doble via i el mínim de quilòmetres amb via única. En quins llocs hem de construir doble via per tal d’aconseguir que la longitud total desdoblada sigui màxima? La resposta correcta ens la donaran els algorismes d’optimització, però el resultat és força intuïtiu si pensem que hi ha zones (túnels i viaductes) en què el cost de desdoblar és bàsicament el doble del cost de construir via única, mentre que en d’altres zones amb poc relleu, el cost de desdoblar és molt petit. La solució passa per desdoblar a les planes i mantenir la via única en els túnels i viaductes. És fàcil veure que, amb un cost molt semblant a U, es poden construir línies de tren que en molts casos poden tenir més de la meitat del recorregut amb via doble. Després, quan hem aconseguit un disseny amb trams de via doble d’un mínim d’uns trenta quilòmetres cada un, d’altres algorismes d’optimització (vegeu nota al final) ens permetran generar horaris de trens que maximitzaran el benefici dels usuaris tot optimitzant els recursos, garantint la seguretat i fent que els trens es creuin sempre en trams de via doble sense haver de reduir la velocitat.

La idea d’optimitzar la barreja de doble via amb via única és innovadora. És una idea racional, que es nodreix del que ofereixen els actuals algorismes d’optimització per tal d’abaratir costos en l’obra pública. M’atreviria a dir que crec que d’aquí a vint anys totes les línies de tren del món la utilitzaran. La creu és que, com deia el meu company, aquesta idea ha trobat poc ressò. No interessa. Els nostres dirigents tenen por, els fan por els riscos associats a noves idees. Escolten els economistes, però no escolten els enginyers. És millor que inventin els altres, els de fora, i que després ens ho venguin. La racionalitat no interessa. Sempre és més segur invertir en complexes lúdics i en casinos que en recerca i innovació, oi?

Aquesta setmana, la grisor i la manca de racionalitat i de bones idees han tornat a ser noticia. En Joan Majó intenta objectivar els problemes plantejats, que veu discutits amb poca racionalitat. Comenta que evidentment cal anar disminuint el dèficit pressupostari excessiu de l’Estat i de les comunitats autònomes, que és el que genera el creixement del deute. És clar que si no generes prou ingressos t’has d’endeutar per poder pagar, i això genera més interessos i més dèficit… Hi ha dues maneres de reduir el dèficit: augmentar els ingressos i/o disminuir les despeses. Això queda a criteri de cada Estat (excepte si estàs rescatat o intervingut). Però diu que tant el Govern espanyol com el català han fet servir més l’opció de “retallar”,  que ha repercutit en els serveis bàsics i ha creat molta crispació social. En Joan Majó es fa algunes preguntes: Per què no s’ha reformat l’Administració? Per què no s’ha perseguit el frau fiscal? Per què no s’han endarrerit pagaments d’inversions militars? Per què s’ha suprimit l’impost de successions? Per què no s’han posat en marxa mesures d’estímul al creixement i recuperació de l’ocupació?

Permeteu-me que afegeixi algunes preguntes a les d’en Joan Majó. Per què continuem parlant d’economia i no parlem de crear, de generar noves idees i  d’inventar? Per què no invertim més en recerca i en educació? Per què l’economia s’ha convertit en un fi per si mateixa? Per què l’economia no té en compte aspectes com la sostenibilitat i la conservació del medi natural? Per què els diners es queden en els bancs en lloc de fluir en crèdits a les empreses? Per què no pensem que l’important és crear, produir i generar valor afegit, tot acceptant que l’economia és tan sols una eina per mesurar el que fem? Per què pensem més en aquesta eina que en el que realment fem i en el que volem produir? Per què no fem més cas als científics i als enginyers que no pas als economistes ? Per què el valor en borsa de les empreses té poca relació amb allò que fan? Per què no tenim persones com en Joan Majó en llocs de responsabilitat política i executiva?

Nota: En els problemes d’optimització, habitualment tenim moltíssimes possibles solucions, i hem de trobar la millor de totes en un temps raonable. És com pujar una muntanya un dia de boira. En el primer dels dos problemes que hem plantejat, l’alçada seria la longitud total de via doble que podem fer. Hem de pujar fins al cim, fins al punt on l’alçada (la quantitat de via doble) és màxima. Hem de saber escollir el camí i no equivocar-nos encara que la boira ens ho faci difícil i hem d’evitar els anomenats màxims locals: els cims de petits turons que no són el veritable cim. En els turons, hem de saber decidir que no som dalt de tot i que cal baixar una mica per després poder pujar molt més. El segon problema és similar: d’entre totes les solucions que minimitzen el màxim temps de viatge, la idea és escollir la que minimitza la suma d’aquests temps de viatge, tot considerant les preferències dels usuaris. En aquest segon problema, en lloc de pujar hem de baixar. Una manera eficient de fer-ho és, en aquest cas i en cada moment, només considerar les variables que son rellevants i que ens ajuden a baixar. En tot cas, és fàcil veure que tots dos problemes estan relacionats: si la solució del primer problema és bona i obtenim la màxima longitud amb via desdoblada, la solució del segon problema podrà ser millor.