Pocs llibres de física acaben sent un best-seller, i el darrer llibre d’en Carlo Rovelli ho ha estat. A Itàlia se’n han venut més de 400.000 exemplars, i ara es traduirà a 34 idiomes. Per sort, ja en tenim una versió en català, que us recomano. Crec que l’èxit és degut a l’entusiasme de Rovelli i a la claredat del que diu, però també a que ens sap transmetre que quan parlem de física parlem també de nosaltres mateixos (en paraules seves). En Carlo Rovelli ens ho sap explicar, de la mateixa manera que ens deixa compartir la bellesa de les construccions científiques. La imatge d’aquí al costat, que he tret d’aquest vídeo d’una de les seves conferències, mostra els homes que cerquen, entre la pols de la sabana, el rastre d’un antílop. Rovelli ho comenta com una de les primeres mostres de l’actitud científica humana, basada en escrutar els detalls de la realitat per deduir-ne el que no veiem directament, però del qual podem seguir el rastre.

Nosaltres no veiem mai el temps, només veiem fenòmens, diu. Però això no lliga amb la nostra experiència: tots sabem que en els fenòmens més quotidians, el temps compta. Rovelli explica que el temps és un fenomen com la temperatura o la transició de líquid a gas: Els àtoms individuals no són sòlids o líquids, càlids o freds, però quan hi ha molts àtoms junts es formen “objectes” macroscòpics, que tenen certes propietats en el seu conjunt. I el que passa és que aquestes variables macroscòpiques sí que inclouen la noció del temps.

Rovelli explica també que el nostre cos és física i que per tant som física. Diu que de vegades pensem en nosaltres com una cosa a part de la natura, com si fóssim una cosa artificial, i que no és així, perquè també som part integrant del món que veiem, no som observadors externs. Explica que estem fets exactament dels mateixos àtoms i dels mateixos senyals de llum que també s’intercanvien els pins de les muntanyes i els estels de les galàxies, que el nostre ADN és ple de física, i que el nostre cervell també. A mesura que el nostre coneixement ha augmentat, hem après cada cop més que formem part, una petita part, de l’Univers. Hi estem ficats, i la perspectiva que en tenim és des de l’interior. El color dels arbres i de les flors és molt més del que veiem, i és bo ser-ne conscients: mai podrem copsar la totalitat de qualsevol fenomen natural. Veiem rastres, a partir d’aquests rastres fem interpretacions, i acabem descobrint relacions entre diferents fenòmens. La ciència és una mirada cap a la realitat, una mica menys velada que la que obtenim de la nostra ofuscada banalitat quotidiana. Una realitat que, com diu Rovelli,  sembla feta de la matèria de què estan fets els nostres somnis, i que tanmateix és més real que el nostre emboirat somni quotidià.

La historia de la ciència dels dos darrers segles és la historia de com les respostes es converteixen en preguntes i de com les certeses es tornen dubtes. Fa només 200 anys, Pierre Simon de Laplace creia que la ciència ho podria arribar a explicar tot. Laplace deia que una intel·ligència que, en un moment donat, conegués totes les forces i la situació respectiva dels éssers de què es compon la natura, tindria tant el futur com el passat davant els seus ulls. I pensava que això podria arribar a passar. La ciència de Laplace era la de les certeses i respostes. Però el segle XX ens va obrir els ulls i vam entendre que mai ho sabríem tot. L’any 1908, Poincaré ja va dir que les prediccions a llarg termini són impossibles perquè la situació actual només la podem conèixer aproximadament. Després, l’any 1963 Edward Lorenz ho va aplicar a la meteorologia i va posar la primera pedra de la teoria del caos. En poques paraules, ara sabem que la previsió del futur suficientment distant és absolutament impossible. Encara que molts no ho pensin així, la ciència actual té moltes més preguntes i dubtes que respostes.

En Carlo Rovelli parla també de dues activitats humanes ancestrals: la creació de relats i el seguiment de rastres. Diu que els relats lliures i fantàstics que els homes s’han explicat, de nit, a la vora del foc, durant centenars de mil·lennis, s’han complementat sempre amb la mirada d’aquests mateixos homes, a les primeres llums de l’alba, que busquen entre la pols de la sabana el rastre dels antílops. Rovelli creu que la confusió entre aquestes dues activitats humanes diferents, inventar relats i seguir rastres per trobar una presa, és l’origen de la incomprensió i de la desconfiança envers la ciència d’una part de la cultura contemporània. Diu que la separació és molt fina, perquè l’antílop caçat a trenc d’alba no s’allunya gaire del déu antílop dels relats del capvespre. El límit és relliscós, perquè els mites s’alimenten de la ciència i la ciència s’alimenta de mites. Però queda el valor cognoscitiu del saber i la seva aplicació tecnològica: Si trobem l’antílop, podrem menjar.

Sabem ben poca cosa, però és increïble el profit que hem tret del poc que em pogut arribar a entendre. Els propers anys disposarem de tecnologies per a la generació d’energia verda i sostenible, d’eines informàtiques basades en internet que podran ser la base dels nous sistemes democràtics i de comunicació del segle XXI, de sistemes tecnològics que podrem emprar per a reduir les desigualtats i garantir els drets humans, i de noves eines (basades per exemple en internet i realitat virtual) per a la solució pactada i negociada dels conflictes. Les utilitzarem amb aquests objectius?

———
Per cert, en Bru Rovira diu que veu remarcable el fet que els polítics europeus partidaris del tancament de fronteres i de la filferrada de punxes, siguin els mateixos que negocien en secret el tractat de lliure comerç amb els Estats Units