L’any 2008, la revista científica Hydrological Research Letters va publicar un article molt significatiu i poc conegut d’Akio Kitoh i dos coautors més. El seu títol ho diu tot. Els autors van utilitzar un model climàtic global de molt alta resolució (20 Km. entre mostres) per demostrar que el creixent fèrtil desapareixeria al llarg del segle XXI com a conseqüència de la desertització.
El Creixent Fèrtil és una regió històrica del Pròxim Orient que aglutinava part dels territoris de l’Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia. La paraula creixent ve de la seva forma, que com podeu veure a la imatge recorda la lluna creixent (la imatge la podeu trobar en aquesta web). Eren terres molt fèrtils, banyades una mica pel Nil i sobretot pel Jordà, Tigris i Eufrates. Va ser una regió tan privilegiada pel clima i l’aigua que fa nou mil anys es va convertir, durant la revolució neolítica, en el bressol de l’agricultura. Actualment, el Creixent Fèrtil inclou parts d’Iraq, Kuwait, Síria, Líban, Jordània, Israel i Palestina, a més de la franja sud-est de Turquia i la franja occidental de l’Iran.
El primer avís dels científics va arribar l’any 2008, tres anys abans de la primavera Àrab i de l’inici del conflicte i guerra a Síria. Les prediccions dels actuals models (vegeu també aquest altre article, publicat fa només un any a la revista de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units) són dramàtiques. Hi ha una tendència inexorable, a Síria i als paisos del seu voltant, a la sequera i a l’escalfament. La sequera va començar a fer-se evident fa uns 17 anys i ara ja és fortíssima, amb previsions que són molt pessimistes (vegeu les gràfiques del que ha passat els darrers anys i de la tendència per al proper futur en l’article publicat al PNAS). La gent que fa només 15 anys feia pous de 20 metres per trobar aigua, ara ha de perforar fins 500 metres per trobar-ne. Malauradament, la zona serà un desert, i ho veuran els nostres néts. El Creixent Fèrtil només haurà durat nou mil anys.
No es pot simplificar en que fa a les causes de la guerra a Síria i de l’allau de refugiats. Però els autors d’aquests treballs demostren que la sequera i desertització a Síria són deguts a l’escalfament global, i que aquest és responsabilitat sobretot del model econòmic i financer occidental i de tots aquells que l’han estat fomentant. El preu de l’enriquiment d’uns pocs no ha estat només econòmic; es pot mesurar en desertització, repressió, violència i milions de desplaçats. El que s’ha fet les darreres dècades es convertirà en sofriment de molta gent durant anys i anys, perquè la guerra a Síria no és independent de la desertització. Fa poc, en una entrevista, una refugiada Siriana que havia estat camperola al seu país confirmava que una de les causes directes del conflicte havia estat la sequera tot dient: “Naturalment: la sequera i l’atur van ser dues de les raons importants que van impulsar la gent cap la revolució. Vam poder aguantar la sequera durant dos anys, però després vam dir que ja n’hi havia prou”.
La conclusió dels autors de l’article del PNAS no pot ser més clara. A les conclusions diuen textualment que han mostrat que existeix un camí que surt de la interferència humana amb el clima i que passa per les grans sequeres i el col·lapse de l’agricultura, fins portar-nos a fenòmens massius de migracions humanes. Citen treballs que demostren la correlació estadística entre canvi climàtic i conflictes, i argumenten la fiabilitat del seu model tot indicant que els resultats que presenten en aquesta regió coincideixen força bé amb les observacions reals fetes durant les darreres dècades del segle XX. Els seus resultats es basen en models numèrics d’alta resolució i en tres correlacions: la que hi ha entre el que hem fet els humans durant les darreres dècades i l’escalfament del planeta (que també avala l’IPCC de la ONU), la que ara han trobat que existeix entre l’escalfament i la desertització del creixent fèrtil, i l’evident correlació entre aquesta desertització i els grans moviments de desplaçats.
La ceguesa interessada de les societats occidentals i dels seus dirigents (polítics i empresarials) tindrà efectes devastadors, que ja estem començant a veure, perquè l’escalfament global antropogènic és una arma de destrucció massiva però lenta. La nostra cobdícia ha contribuït a generar onades de desplaçats que a més no volem acollir. Ara bé, com sempre, podem estar ben segurs que ningú perseguirà els responsables. Pagaran justos per pecadors.
Per cert, Firas al-Shater es pregunta, en el seu vídeo fet a l’Alexander Platz de Berlín, qui són “aquests alemanys”. Firas al-Shater va decidir estar-se a la plaça amb els ulls tapats i esperant la reacció de la gent, amb un cartell que deia que era un refugiat sirià. Demanava que si tenien confiança en ell, l’abracessin.