La imatge de la foto és cada cop més habitual. Pares o mares que, enlloc de parlar i jugar amb els seus fills, estan absorts amb els seus mòbils (la imatge és d’aquesta web). La pediatra Jenny Radesky, del Boston Medical Group, va decidir estudiar científicament aquests comportaments quan va veure pares que no paraven d’interactuar amb els mòbils mentre els seus fills feien ganyotes tot intentant cridar la seva atenció. En un primer estudi amb 55 grups de pares i fills en restaurants, va veure que la gran majoria (40 dels 55) van usar el mòbil durant el menjar i que molts estaven més atents al mòbil que als seus fills. En un segon estudi amb 225 grups mare-fills també en un entorn de restaurant, va poder concloure que les mares amb telèfon mòbil tenien un nivell significativament més baix de comunicació verbal i no verbal que les mares que no tenien mòbil. De fet, hi ha molts altres estudis que acaben amb conclusions similars.

La comunicació entre persones pot ser verbal o no verbal, pot ser local o a distància, pot ser síncrona o asíncrona. La comunicació síncrona és quan les persones interactuen i dialoguen, parlant i escoltant-se simultàniament, mentre que la asíncrona és quan enviem missatges sabent que l’altre els llegirà quan pugui o vulgui. La sincronia requereix que totes les persones implicades estiguin disponibles a la vegada, cosa que no passa en els sistemes asíncrons.

Abans del segle XX, tot era molt clar. La comunicació síncrona només era possible en mode local, quan les persones es trobaven cara a cara i podien parlar; la asíncrona, en canvi, anava associada a les grans distàncies i a les cartes, missatgers i correus. Després, les telecomunicacions ho van canviar tot. Ara tenim comunicació síncrona local (quan parlem amb els amics i quan anem a reunions i conferències), comunicació síncrona a distància (el telèfon), molts sistemes de comunicació asíncrona a distància (cartes, correu electrònic, WhattsApp, xarxes socials) i fins i tot acabem utilitzant sistemes locals de comunicació asíncrona, quan enviem un missatge o una foto a les persones que tenim a taula. Tot ha canviat, però els conceptes són els mateixos: la sincronia interromp mentre que l’asincronia ens deixa que gestionem el nostre temps i que contestem quan volem i podem.

Com diu J.V. Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Les eines de comunicació a distància ens són tan útils que quasi ja no sabem viure sense elles. Ho tenim tot en un sol aparell: les telefonades síncrones i els missatges. Però el telèfon no és més que una eina, com la bicicleta o les tisores. En cada moment hem de ser conscients del que és important, i això ens ha de servir per utilitzar adequadament totes les eines, modulant el seu ús en base als fins que ens plantegem. Anem tot el dia amb les tisores a la ma? Quan som amb els nostres fills (o néts), el que segurament ens ha d’enamorar és el vell i el de tota la vida: la comunicació directa amb ells, l’anar al seu ritme, el joc, el diàleg, les preguntes i respostes. Perquè cal gaudir dels moments del present. Perquè no ens adonarem i ja hauran crescut. Però justament la tecnologia ens dóna una bona solució, amb les seves eines de missatgeria asíncrona. Tinc uns amics que desconnecten el telèfon mòbil quatre hores cada dia, des que recullen els nens a l’escola fins que aquests se’n van a dormir. Durant aquestes quatre hores, la seva prioritat és la comunicació directa amb els fills: prefereixen no tenir cap destorb. Després, a la nit, tornen a connectar els mòbils i contesten els missatges. Els sistemes asíncrons de comunicació els ho permeten, i no hi ha res que no pugui esperar unes quantes hores, sobretot quan el que hi ha en joc és la relació amb els fills. Això sí, tal vegada no cal desconnectar el mòbil si som capaços d’esperar abans de llegir i contestar els missatges. Però alguna cosa cal fer. Perquè ens exalta la novetat dels missatges, però en certs moments ens ha d’enamorar l’infant que reclama la nostra atenció amb la mateixa innocència amb que ho feien les nenes i nens de fa segles.

L’artista conceptual i fotògraf Eric Pickersgill critica aquest vincle actual, malaltís, amb la tecnologia. Les fotografies que podeu veure en aquesta web, fetes amb una càmera de  fotos d’acordió de gran format, mostren com ens veuen quan som en públic i estem absorts en els nostres dispositius mòbils. L’Eric Pickersgill, això sí, ha eliminat els dispositius per a fer que les fotografies siguin més impactants. El resultat són fotos de persones captivades… per res. Interessant, oi?

Si utilitzem l’asincronia amb intel·ligència, no ens perdrem res i en canvi acabarem gaudint molt més de les relacions amb els fills, néts i amics.

Per cert, Guy Standing diu que ara hi ha molta gent jove que està disposada a participar activament en poliitica, amb una barreja dels valors de l’ecologia, el bé comú, la redistribució, la llibertat i la indignació davant el precariat. Diu que l’actual sistema vol que la gent s’endeuti pels beneficis que n’obté, i perquè així acabem essent porucs i disciplinats.