Fa poc, a una tertúlia, en Juan José López Burniol va donar una definició senzilla i clara de democràcia. Més que escollir, democràcia és poder treure els que manen. És un criteri ben senzill i fàcil de comprovar. No a tots els països es pot fer, això de fer fora el govern. En López Burniol deia que les revolucions del segle XXI probablement seran no violentes, perquè ja hem aprés a viure una mica en democràcia. I les revolucions poden ser perfectament democràtiques: s’expulsa els que manen i es vota que entrin uns altres.
Hi ha gent que sap anar-se’n, però són ben pocs. Un d’ells és en Jón Gnarr, ex-alcalde de Reikjavik, que no es va presentar per a la seva re-elecció. Saber-ho fer és una bona actitud, perquè moltes vegades, si no te’n vas, al final et treuen i acaba essent pitjor. En Rafael Argullol ho diu amb paraules ben dures: el que és més bell d’un imperi és la seva caiguda. Ho diu tot parlant del quadre “destrucció” de Thomas Cole, una d’aquelles pintures romàntiques que satura la mirada, diu, per la imponent quantitat de detalls.
No és una actitud gaire corrent, però de tant en tant veiem persones que s’atreveixen a tancar i suprimir el que ja no funciona, i gent que sap deixar el poder i anar-se’n. M’atreviria a dir que saber tancar i marxar és una actitud ecològica, ben corrent a la natura però escassa a les societats humanes. En biologia, tot el que es crea acaba fent la seva funció (o no) i desapareix un cop s’esgota la seva vida útil. Volem viure més i allargar la nostra vida, però al final acabem fent el possible per allargar els càrrecs, el poder i la vida dels invents que fem sense acceptar que són finits. El problema de tot plegat és que, en un món de recursos limitats, sembla que cal saber tancar si volem crear i obrir noves propostes. De fet en veiem moltes, de propostes. Però poques que fomentin l’economia productiva i poques per potenciar la recerca, la creativitat i la creació de coneixement. Són propostes que requereixen objectius a llarg termini i per tant un ampli consens polític, propostes difícils per als polítics, propostes que tal vegada requereixen tancar l’obsolet i el que es va sobredimensionar.
Fa pocs dies vaig llegir una frase al diari que em va deixar astorat. Deia: “las entidades bancarias se ven abocadas a prestar porque no ven negocio en la deuda pública“. Escric la frase en castellà per si voleu cercar la frase o comentaris relacionats. El que diu no és que sigui cap novetat, però sempre és més contundent quan ho veus escrit. És el reconeixement que, fins ara, els bancs no han ajudat ni els emprenedors ni els creatius. Han estat fent negoci amb el deute públic, guanyant diners amb els impostos dels ciutadans, fent-se rics amb els nostres diners. Els governs, no només han estat incapaços de regular el sector bancari, sinó que han permès que els bancs es recuperessin mentre jugaven amb el deute públic i amb els nostres diners. Un cop més, l’habitual no ha estat ni tancar entitats ni marxar. L’habitual és quedar-se fins que et treuen o et proporcionen un lloc millor.
Sembla evident, però tal vegada no ho és tant. Hi ha molta gent que pensa que només es pot potenciar la recerca, la creativitat, la creació de coneixement i l’economia productiva si es deixa (deixen) de finançar estructures, activitats i organitzacions que en aquest moment no tenen sentit. Les societats intel·ligents saben tancar i després poden invertir en recerca, com diu la Teresa Riera.
Per cert, en Jón Gnarr diu que el seu pas per la política va ser una cosa semblant al Curiosity: un vehicle de reconeixement en un planeta estrany. També diu que es va sentir com el primer mamífer en una terra de dinosaures, perquè els dinosaures, els grans partits tradicionals, no saben que el seu temps s’ha acabat i que el petit animaló és el futur.
