És primavera. Tot és un esclat de colors. Però, què són els colors?

Un biòleg segurament us dirà que els colors són les reaccions del nostre cervell als estímuls captats pels cons de la retina. Un físic dirà que els colors són la nostra interpretació subjectiva de determinades barreges de fotons de diferents freqüències. Encara que no ho sembli, les dues interpretacions són força semblants perquè qui estimula els cons de la retina són els fotons. Però, què són els fotons? Existeixen, els fotons? Què en sabem? Són reals?

El problema de la física quàntica és que no és gens intuïtiva. Pels voltants de 1870, poca gent pensava que la matèria fos discreta i ningú defensava que l’energia ho fos. Max Planck (l’any 1900) i Einstein, al 1905, van descobrir que els experiments que s’havien fet sobre l’energia que irradiaven els forns només es podia explicar si la llum estava formada per petitíssims elements indivisibles. I al 1920, els físics havien ja entès i comprovat que la matèria són àtoms i partícules i que l’energia radiant és una munió de fotons. Ara sabem que tot el petit és discret, a l’Univers.

Poc després, l’any 1927, Heisenberg, Bohr, Born i altres van plantejar que el món de les partícules i dels fotons és un món que mai coneixerem del tot. És la coneguda interpretació de Copenhaguen, una interpretació revolucionària de la mecànica quàntica. Durant les seves reunions a Copenhaguen, Heisenberg, Bohr i Born es feien preguntes semblants a les que també ens fem nosaltres: Les partícules subatòmiques, existeixen amb independència de les nostres observacions? Podem arribar a entendre bé el seu comportament? La interpretació de Copenhaguen diu que el món físic té justament aquelles propietats que veiem a partir dels experiments que fem, i que les teories només poden treballar amb els resultats d’aquests experiments però mai amb cap hipotètica realitat subjacent que pugui trobar-se amagada sota les aparences que observem. Qualsevol intent d’anar més lluny i de voler especificar amb més precisió els detalls de les partícules, inevitablement només trobarà aleatorietat i indeterminació. En poques paraules: mai podrem arribar a saber què és la realitat.

En Jim Baggott també es pregunta, en aquest llibre, què és real. Diu que vivim de representacions mentals, que construïm a partir del que entra pels nostres sentits. Seguint la interpretació de Copenhaguen, en Jim Baggott té clar que la realitat objectiva, si és que es pot parlar en aquests termes, ens serà sempre desconeguda. I també parla de les sorpreses que ens ofereixen els experiments en física de partícules, en el nostre afany per entendre alguna cosa del que és la realitat. Una d’elles és el descobriment que les partícules elementals com els fotons i els electrons es poden aparellar. Quan dues partícules formen una parella (en alguns casos poden ser fins i tot trios o grups de més partícules), els físics diuen que han quedat entrellaçades. El divertit de tot plegat és que, en el món de les partícules subatòmiques, no hi ha divorci. Quan dues partícules han quedat entrellaçades, no hi ha pas enrere. Qualsevol d’elles sap instantàniament el que li ha passat a l’altra. En paraules més precises, la mesura de l’estat quàntic d’una propietat d’una de les partícules fa que aquesta partícula quedi congelada en un estat determinat, amb la qual cosa podem saber immediatament l’estat de l’altra partícula entrellaçada, per molt allunyada que aquesta estigui de la primera. És la telepatia de les partícules entrellaçades. Ho sabem perquè ho hem experimentat, però no ho entenem perquè la realitat de les partícules se’ns escapa. Estem acostumats al coneixement del món macroscòpic, que té un comportament local: si vull fer un petó a algú, ens hem de trobar al mateix lloc i en el mateix moment. En canvi, la mecànica quàntica és no local i les propietats de les partícules i dels fotons entrellaçats estan connectades encara que es trobin a milions d’anys llum de distància. Un dels experiments que comenta en Jim Baggott és el que es va fer amb fotons entrellaçats que es mesuraven independentment en dues estacions d’observació a Bellevue i Bernex (Suissa), a onze quilòmetres de distància l’una de l’altra. Tota mesura d’un fotó a Bellevue condicionava immediatament la mesura de la seva parella (fotó entrellaçat) a l’altra estació de Bernex, i viceversa. És la telepatia de les partícules, que no entenem però que hem d’acceptar. És el que segurament permetrà en el futur la transmissió absolutament segura d’informació xifrada amb les tècniques de criptografia quàntica: generarem parelles de partícules entrellaçades, i de cada parella ens en quedarem una i enviarem l’altra a la persona que volem que rebi el nostre missatge. En el moment que nosaltres mesurem l’estat quàntic d’una propietat d’una de les partícules que ens hem quedat, sabem amb absoluta seguretat el que llegirà, de la partícula entrellaçada, el receptor del missatge, i així podrem generar claus de xifrat que ningú podrà conèixer llevat de nosaltres dos.

La realitat és fugissera i mai la podrem conèixer, com bé ens expliquen Bohn, Heisenberg i Born. El real no és al nostre abast, com també ens deia Plató. Mirem, escoltem, toquem, experimentem, i acabem construint representacions mentals del món i dels altres que conformen la nostra realitat. En Joan Margarit ja ens ho diu, quan parla que els nostres llocs acaben només existint dins nostre, en els records. Tot canvia, i passats uns anys, aquells llocs mítics de la nostra infantesa i joventut segurament hauran desaparegut. Però sempre ens quedaran les representacions mentals que vam construir, els records. Realment ens cal conèixer les realitats objectives, quan sabem que podem gaudir del nostre riquíssim món mental?

Per cert, en Josep Ramoneda diu que la gent es pregunta on és la radicalitat, si és en la capitalització del malestar i de les protestes o en les polítiques que deixen la meitat de la població juvenil sense feina i que generen fractures de desigualtat desconegudes fins ara