Fa poc vam enviar un article a una revista científica, i no ens el van acceptar. No és pas res d’estrany, és un fet ben conegut i habitual. Quan envies un treball, algunes vegades l’accepten amb petites propostes de millora, altres vegades et demanen que facis modificacions més importants abans de tornar-lo a enviar, i algunes vegades simplement et diuen que no. En tot cas, sempre reps diversos informes, elaborats per revisors anònims, que analitzen i comenten amb més o menys detall el teu treball i assenyalen els punts que creuen que caldria millorar. L’objectiu de tot plegat és que el que surti publicat hagi estat analitzat i acceptat per experts anònims escollits cas a cas pels editors de la revista.

El que em va cridar l’atenció, en el nostre cas, és que un dels revisors, després d’explicar alguns aspectes que no veia clars i d’assenyalar determinats errors en la nostra proposta (que anomenaré A), ens suggeria que provéssim una tècnica diferent, la B. Quan vaig llegir el que ens proposava se’m va escapar un somriure. Aquesta segona tècnica, la B, ja l’havíem provat i no funcionava. Per això fèiem l’altra proposta, la A. Però el revisor no ho podia saber, perquè nosaltres, a l’article, no havíem explicat totes les proves infructuoses que havíem hagut de fer fins arribar a la A. En ciència, l’habitual és explicar els sís sense dir res dels nos.

Un dels problemes dels articles que podem llegir a les revistes científiques és que només ens mostren els resultats reeixits. Ens amaguen la feina ingent que cal fer abans de trobar un bon resultat i no expliquen els fracassos. Però sempre n’hi ha molts, de fracassos.  Edison ja ens deia “no he fallat. Només he trobat deu mil camins que no funcionen”, en una molt bona frase que expressa el que és la recerca. Edison va haver de fracassar moltes vegades fins trobar la bombeta incandescent, i tots hem de fer moltes proves fallides de tipus B fins trobar-ne una bona de tipus A. Com que les revistes publiquen els resultats que funcionen sense explicar totes les proves que abans hem hagut de fer, els lectors poden acabar pensant que tot plegat és més fàcil del que realment és. I, el que és molt pitjor, molts investigadors tornaran a fer proves que no caldria que fessin perquè d’altres ja han vist abans que no funcionaven. Justament aquest és l’argument de l’Emma Granqvist, una experta en botànica, quan defensa l’existència de revistes científiques que publiquin resultats seriosos però negatius. Diu que el fet de no publicar aquests resultats comporta una immensa pèrdua de temps i recursos en molts científics que en el futur acabaran pensant el mateix i repetint els mateixos experiments.

Justament per aquesta raó, una coneguda editorial que publica revistes científiques ha endegat una nova revista per a resultats negatius, en la línia de la proposta de l’Emma Granqvist. És la de la imatge, que també podeu veure aquí. És una revista que publicarà resultats negatius a l’àrea de la botànica. El que sí és clar és que tindrà un procés seriós de revisió i que no publicarà qualsevol cosa. Els seus articles hauran de presentar resultats d’estudis seriosos i ben fonamentats, però que no han donat els resultats esperats. És una bona idea, crec, per no fer perdre el temps a altres investigadors, que a partir d’ara ja sabran el que no val la pena provar…

Per cert, en Jorge Wagensberg diu que hauria d’estar prohibit ensenyar creences, perquè les creences són veritats que no es poden discutir. Creu que és molt perillós inculcar creences barrejades amb materials culturals en edats en les que el cervell no està totalment format, i que una pràctica d’higiene mental és ensenyar, abans dels deu anys, tot el que té que veure amb el sentit crític, no donant mai cap veritat per garantida.