Mira per on, les nevades i el terrorisme tenen punts en comú. Ho dic perquè fa pocs dies, la setmana passada, vaig llegir que els experts veuen inviable un pla estable per a nevades esporàdiques. Creuen que la inversió seria desproporcionada per a un clima com el de Catalunya, tenint en compte que cal valorar els costos de lluitar contra un fenomen que es dóna un cop cada cinc anys.

Vaig trobar que era una anàlisi molt lúcida sobre la necessitat de viure en el risc. Per desgràcia, vivim en el mite de la seguretat. Des d’una falsa creença en la omnipotència dels qui ens han de protegir i dels ginys que diuen que ens poden garantir la seguretat, desitgem la màxima seguretat sense adonar-nos que és impossible perquè el risc zero té un cost infinit.

Tornem a les nevades de fa uns dies. De tant en tant neva, i es col·lapsen algunes carreteres. Ens sentim desprotegits, ràpidament hem de cercar culpables (és molt important, això de cercar culpables) i exigim plans de prevenció que garanteixin una major seguretat. Però, quin grau de seguretat preferim? Diem A al pla actualment vigent, B a un pla més car amb moltes més màquines llevaneus i més sistemes de coordinació, i C al millor sistema que puguem trobar al món. Podem assegurar que el pla B (o que el C) ens garantiran l’absència de col·lapses i problemes a les carreteres per sempre més? Seria molt ingenu pensar que algun d’aquests plans ho garantiran. Poden reduir la probabilitat, però els plans de seguretat mai podran reduir la probabilitat de col·lapse per nevada a zero. Passarem de tenir un col·lapse cada cinc anys a tenir-ne un cada vint o cinquanta anys. I ben segur que, quan ens n’arribi un, tothom protestarà i demanarà més seguretat. De fet, l’eina que ens ho explica és l’estadística. Els fenòmens poc probables com els accidents, les nevades i fins i tot els actes terroristes segueixen les lleis de Poisson. Els processos de Poisson, anomenats així pel matemàtic Siméon Denis Poisson, permeten “explicar” esdeveniments rars que ens trobem al llarg del temps: en termes estadístics, el nombre de successos en un interval de temps donat és una variable aleatòria de distribució de Poisson que només depèn de la mitjana del nombre de successos en aquest interval. En d’altres paraules: per saber la probabilitat de trobar-nos amb un cert esdeveniment o accident, només hem de fer un petit estudi al llarg del temps i calcular la mitjana del nombre d’aquests esdeveniments rars que veiem durant un determinat període de temps. Si en una certa regió veiem que el nombre mitjà de grans nevades amb col·lapses i pobles que queden aïllats és de quatre cada vint anys, ja tenim tot el que ens cal per a fer prediccions estadístiques i podem saber la probabilitat que l’any vinent tinguem un d’aquests col·lapses (vegeu la nota al final). Val la pena fer una gran inversió per passar d’una mitjana de quatre grans nevades cada vint anys a una mitjana de dues? Tal vegada és millor reconèixer que no podem anular el risc de tenir algun col·lapse de neu en el futur i acceptar el risc inherent a la vida, oi?

L’interessant de tot plegat és que el raonament estadístic en base a probabilitats serveix en tots els contexts de risc. Deixeu-me que repeteixi part del paràgraf anterior, però canviant “nevades” per “atemptat terrorista”: De tant en tant patim un atemptat terrorista, i hi ha gent que és assassinada, com en el cas dels atemptats a la revista Charlie Hebdo. Ens sentim desprotegits, ràpidament hem de cercar culpables (és molt important, això de cercar culpables) i exigim plans de prevenció que garanteixin una major seguretat. Però, quin grau de seguretat preferim? … Els plans de seguretat mai podran reduir la probabilitat d’atemptat a zero.

Si analitzem bé els riscs i les probabilitats i si no ens deixem enganyar, veurem que la pretesa manca de seguretat en el món actual (parlo sobretot del primer món) és falsa. És l’excusa que cal per incrementar la despesa militar i les forces de seguretat, per continuar fabricant armes. Els atemptats terroristes generen por, la por genera demanda de seguretat, la necessitat de més seguretat acaba en més peticions d’armes, i aquestes noves armes acabaran en mans de gent violenta i terroristes. Però només cal mirar la imatge de dalt per entendre on hi ha risc i on no n’hi ha tant. La imatge és d’aquesta web, de la revista National Geographic, i explica la probabilitat que tenim de morir per diferents causes. L’arc més gran de la dreta indica la probabilitat que tenim de morir, i com veieu és del 100%. Tots morirem. Als altres cercles veiem, amb dades dels Estats Units, que la probabilitat que tenim d’acabar morint d’un atac de cor és d’un entre cinc (un 20%) i que la de morir de càncer és d’un entre set (un 14%), mentre que la de morir de manera violenta per arma de foc és d’un entre 314 (un 0,3%). I, evidentment, la probabilitat de morir per arma de foc a Europa és encara més baixa.

Perquè ens neguiteja tant aquesta pretesa manca de seguretat (que implica un risc baixíssim) i en canvi pensem molt menys en la nostra dieta i en el risc d’acabar morint d’un atac de cor o d’un càncer? Probablement perquè la nostra percepció del risc és totalment acientífica i es basa en mites i en intuïcions equivocades. Una anàlisi amb esperit crític i amb el cap fred ens demostra que no hauríem de tenir por a morir com a conseqüència d’actes violents, de la mateixa manera que hem de tenir menys por a volar en avió que a viatjar en cotxe, i perquè el més probable és que acabem morint per alguna fallida del nostre propi cos.

Si som capaços d’adoptar una actitud més tranquil·la davant el risc de la possible violència dels altres, estarem trencant els arguments dels qui fan propaganda de la necessitat de més seguretat per a acabar incrementant la despesa militar.

Per cert, l’Albert Camus, l’any 1959, segurament inspirat pel seu amic Xavier Valls, va escriure que “Francesc Ferrer i Guardia pensava que no existeix crueltat voluntària, i que tot el mal que hi ha al món ve de la ignorància. Per això, els ignorants el van assassinar”

—–

NOTA: la distribució de probabilitats de Poisson depèn d’un únic paràmetre (que es representa habitualment amb la lletra grega lambda), que justament és el valor de la mitjana del nombre d’esdeveniments rars que trobem en un determinat període de temps. Aquests esdeveniments són a més independents, i això vol dir que encara que sapiguem el valor d’aquesta mitjana, és totalment imprevisible saber en quin moment patirem el proper fenomen. La mitjana lambda caracteritza totalment els esdeveniments rars que ens trobarem al llarg del temps. Però no ens dóna certeses, només probabilitats. Per exemple, a tot Catalunya i en un període d’un any, el nombre de morts per “causes externes” (accidents, violència, etc.) és de 41 per cada 100 mil habitants pel que fa als homes i de 33 pel que fa a les dones (són dades de 2012). En canvi, els mateixos valors si parlem de morts degudes a tumors són de 284 i 174. És molt i molt més probable que acabem morint d’un tumor que d’un accident o d’un acte violent.