Aquesta setmana, a Lima, s’està reunint la vintena cimera anual de la ONU sobre el canvi climàtic. He de dir que sóc pessimista, perquè ja sabem que tothom va a la seva i que finalment aquestes reunions de la ONU acaben en ben poca cosa.

Tot plegat és ben trist i molt preocupant. En Xavier Rodó, cap de la unitat d’impacte climàtic de l’Institut Català del Clima (IC3), deia fa pocs dies que caldria no només reduir emissions sinó que cal ser proactius i retirar CO2 de l’atmosfera. Continuava dient que fins i tot si avui s’acordés deixar d’emetre CO2, és a dir, reduir totes les emissions a zero, la temperatura del planeta podria augmentar en uns dos graus durant el segle XXI. No és cap novetat. És el que diuen els darrers informes de l’IPCC, el comitè inter-governamental de la ONU per a l’estudi del canvi climàtic. En altres paraules: ja hem fet tard. Cada dia que passa sense fer el que hauríem de fer, estem empitjorant les condicions de vida dels nostres fills i néts, dels nens que ara tenen menys de deu anys. Podeu pensar que és una afirmació alarmista, però no ho és. Ho diuen tots els escenaris analitzats en els estudis de l’IPCC. Els resultats de la nostra ceguesa i inacció afectaran la vida dels actuals nens durant les darreres dècades del segle XXI.

L’escenari s’ha complicat des fa poc amb les noves tècniques de fracturació hidràulica i de gas d’esquist. El tema és complex. Hi ha una forta discussió sobre si aquest tipus d’extracció pot afectar el medi ambient per la fuita a aigües subterrànies de productes químics i residus, així com per l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle durant l’extracció. Però el que sí és clar és que, amb el model econòmic actual, és una manera rentable a curt termini que permet continuar l’extracció de petroli durant algunes dècades, a un cost total que ningú ha analitzat. Més combustibles fòssils, més emissions, menys inversió per a la recerca en renovables, més independència energètica dels Estats Units, menys guerres a Iran i Irak. Més pa fàcil per avui i molta menys qualitat de vida per als nostres besnéts. Això sí: és la felicitat a curt termini per als Estats Units. S’estima que la generalització d’aquest mètode ha augmentat les seves reserves provades de gas a prop d’un 40% en quatre anys. Però la pregunta que es feia ja fa tres anys el New York Times és si aquesta extracció basada en gas d’esquist o de lutita és rentable. I la resposta que trobem al mateix article és que es tracta probablement d’un sistema no rentable a mig termini, d’una bombolla que podria ser semblant a la de les empreses “punt-com”. Hi ha qui ho té molt clar.

Cada cop hi ha més veus que diuen que les teories econòmiques actuals són incorrectes, i que cal canviar la manera de calcular el valor dels productes. En un món globalitzat, cal pensar, decidir i regular de manera global. El cost dels combustibles fòssils no és el de la seva extracció i distribució. El seu cost (i el seu preu) hauria de ser molt més elevat. Hauria d’incloure el cost de la captura de tot el diòxid de carboni que produiran quan es cremin, a més d’un sobrecost addicional per a reduir la concentració actual de CO2 a l’atmosfera. Caldria construir plantes de captura de diòxid de carboni, i caldria una decidida inversió en recerca per tal de trobar nous sistemes de captura que siguin més eficients, amb costos que sembla lògic imputar als actuals combustibles fòssils per tal de netejar tan els seus efectes com el que hem anat contaminant durant el segle XX. El sistema econòmic actual, en canvi, mira a curt termini i afavoreix els especuladors. Fa poc, en Josep Maria Lozano deia que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables. Deia que cal retornar a un espai on es deliberi sobre com volem viure i sobre què és una societat justa. D’altra banda, en Josep Ramoneda deia que els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, tot observant que els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic, en un procés en el que probablement ens quedarem sense ànima.

Hi ha qui creu que el canvi climàtic és causat, al menys en part, per les nostres emissions, i hi ha qui ho nega. Però en el món científic, en el món dels qui són lluny dels grans interessos econòmics, els segons són cada cop menys nombrosos. En tot cas, tenim només dues opcions, perquè les altres portes, menys agressives, ja les hem anat tancant amb la nostra praxis durant les darreres dècades. O bé continuem amb el model econòmic actual amb objectius a curt termini, o bé passem a un model econòmic que consideri les condicions de vida dels nostres néts i l’estat del planeta a finals del segle XXI. Si fóssim capaços de canviar el xip i pensar en objectius a llarg termini, hauríem d’incloure els costos ambientals i els costos de reducció del percentatge de CO2 en els preus de l’energia. I el canvi el notaríem ben aviat: encariment fortíssim dels combustibles fòssils, increment de les renovables, modificació progressiva del “mix” o barreja energètica, estalvi energètic per part de tots nosaltres, desaparició (per no rentables) dels sistemes de fracturació hidràulica, increment de la generació domèstica i local, cotxes i transport elèctric i un canvi copernicà en els actuals paràmetres econòmics. Si no hom fem ben aviat, ens estalviarem uns dinerets, però passarem una factura exponencialment més gran als nostres néts i besnéts. Som en plena agonia de l’era del petroli. A veure si en sabem sortir ben parats…

Per cert, en Kenneth Boulding deia que “qui cregui que un creixement infinit és compatible amb un planeta finit, és que o està boig o és un economista”.