En Michael Tomasello, en un recent llibre, es pregunta per què cooperem, els humans. S’ho pregunta des d’una perspectiva científica. Per tal d’entendre bé els mecanismes de cooperació i el seu origen, aquests darrers anys ha desenvolupat molts experiments en els que ha comparat el comportament de grups de nens petits amb el de grups de ximpanzés. Alguns dels resultats, fruit del treball amb els seus col·laboradors, han estat publicats a la revista Science.

Un dels experiments va consistir en observar el comportament d’un grup de 24 nens d’entre 14 i 18 mesos amb un adult a qui els nens no coneixien. L’adult tenia les mans ocupades, i va fer veure que li queia a terra una agulla d’estendre la roba. Quasi tots els nens, que estaven jugant, van deixar el joc, van recollir l’agulla i el van ajudar. En diverses repeticions amb diferents objectes, 22 dels 24 nens van acabar ajudant l’adult.

Tomasello també ha comprovat que la propensió dels nenes a voler ajudar està correlacionada amb un interès empàtic primerenc. Quan els nens es troben amb una baralla entre dos adults i veuen que un d’ells trenca el paper de l’altre amb un dibuix, els experiments demostren, amb resultats estadísticament significatius, que els infants ajuden amb més freqüència la víctima que l’agressor.

Quina és la diferència entre els grups de nens i els de ximpanzés?  Doncs que hi ha un tipus d’ajuda que només saben donar els nens: donar informació que l’altre necessita, donar informació empàtica sense cap interès personal. En aquest cas, l’experiment tenia tres fases. A la primera fase, un adult A estava treballant amb papers i una grapadora, en una taula. Després, sortia de l’habitació i entrava un segon adult B. Aquest nou adult B treballava una mica, i al final agafava la grapadora i la deixava en un prestatge. Finalment, sortia B, tornava a entrar A, i no trobava la grapadora. Sorprenentment, els infants van entendre el problema de A i van sentir l’impuls d’ajudar-lo: la majoria va assenyalar el prestatge on ara es trobava la grapadora. En canvi, els ximpanzés sembla que només assenyalen quan hi ha interès propi: per exemple, quan hi ha menjar en un prestatge i volen que els el donin. Per als humans, els actes filantròpics comporten una recompensa intrínseca, mentre que els ximpanzés i la majoria d’animals tenen poques inclinacions socials.

Els nens cooperen, com tots sabem i com podem veure a la foto. Tomasello diu que el creixement humà implica necessàriament una dimensió cultural que no es troba en els altres primats. Els nens han d’aprendre i entendre cóm fan les coses els altres individus del seu grup i de la seva cultura, i sobretot, han d’entendre què és el que els demès volen que ells facin. Els ximpanzés poden desenvolupar les seves actituds cognitives i socials sense massa requeriments, però els humans no ho podem fer, necessitem un niu cultural en el que puguem participar. Les nostres activitats de cooperació ens han permès de crear mons culturals als que contínuament ens anem adaptant. La cooperació i l’empatia són essencials en el desenvolupament humà.

L’empatia, però, és un fenomen limitat. Som empàtics, sempre que l’altre sigui del nostre grup. I aquest concepte de grup és diferent en uns i altres. Els humans, en paraules d’Eudald Carbonell, en algun moment tal vegada sortirem de la prehistòria i assolirem la capacitat d’empatitzar amb tots els altres humans. Mentre tant, les empaties són limitades. Un matemàtic diria que el fet que siguin limitades i entre humans (som un conjunt finit i numerable) fa que es puguin mesurar, i que justament una possible mesura és la mida del grup dels altres, vegeu nota al final. Hi ha fonamentalistes, de totes les tendències, que malauradament mai podran empatitzar amb els de fora del seu grup, perquè ells són els elegits i els altres no. Un amic m’explicava una conversa de fa pocs anys, entre estrangers que vivien a Kenya. El fill del jardiner d’un d’ells havia mort feia pocs dies. Quan l’altre li va fer un comentari del tipus “quina cosa més terrible, oi, això de la mort del fill?” la resposta ve ser: “i jo què? Jo m’he quedat sense jardiner dues setmanes!”.

Per cert, Ottmar Edenhofer, a la presentació de l’informe del comité IPCC de la ONU, va dir que ens hem de acomiadar ja del sistema econòmic actual.

_____________________________
NOTA especulativa: Podríem mesurar, per exemple, el grau d’empatia de qualsevol persona com el nombre total de persones del grup amb el qual és capaç d’empatitzar sense problemes. Seria una mesura fàcilment acotable si la calculem amb una enquesta ben feta i amb preguntes adequades. No és clar que poguéssim fer estimacions acurades dels valors de l’empatia, però sí que fàcilment podríem parlar d’entre quins valors es troba. Tot depèn del nombre d’enemics que cada ú pensa que té, i del nombre de persones que ignora. En un cas concret, podríem dir que la mesura de l’empatia d’una persona és un valor entre N1 i N2 si el “seu grup” és de N1 persones. N2 seria el valor total de la població mundial menys la suma dels que ell considera enemics i dels que ignora. Malauradament, hi ha qui exclou més de la meitat de la humanitat, quan pensa en el seu grup…