Les prospeccions petrolíferes en aigües de les Balears són noticia, aquests dies. Si s’acaben fent, la petroliera escocesa Cairn Energy enviarà no menys de mig milió de canonades sòniques al fons marí per tal de fer un mapa amb la ubicació de les bosses d’or negre del fons marí.

Fa 200 anys, la font principal d’energia a tot el món era la fusta. Els nostres avantpassats van estar cremant llenya durant molts segles. Però fa 100 anys, la font majoritària d’energia ja havia passat a ser el carbó. I avui en dia, el més important són els combustibles fòssils. En l’actual combinació de fonts d’energia primària a Catalunya, el 48% ve del petroli mentre que les renovables només generen el 2,8% d’aquesta energia. Què tindran, a finals de segle, els nens que ara van a l’escola bressol o a parvulari? D’on sortirà l’energia a finals del segle XXI?

Hi ha un fet pràcticament indiscutit. L’energia de finals del segle XXI no serà fòssil. I no ho serà perquè haurem esgotat les reserves. Hi ha qui diu que no canviarem fins que la necessitat ens hi obligui, i que això serà quan haguem exhaurit i cremat totalment els combustibles fòssils. D’altres opinen que el canvi es produirà abans, quan els costos d’extracció ja no siguin rentables. Un tercer grup considera que encara tardarem menys, perquè per a fer el còmput acabarem incloent els costos mediambientals, que cada cop són més grans (com en el cas de les prospeccions en aigües de les Illes Balears). Tant de bo que sigui així. En tot cas, el que sí és clar és que això dels combustibles fòssils té data de caducitat, i el que també és força evident és que el canvi haurà de ser més o menys traumàtic, perquè per primera vegada serà forçat per l’esgotament dels recursos. Tot plegat no serà pas fàcil. Haurem d’actuar forçats per la necessitat, en un àmbit en que la Història ens demostra que els canvis són molt lents.

Vaclav Smil, en els seus treballs, explica el que va passar durant les dues primeres revolucions energètiques. El pas de la fusta al carbó va durar més de dues generacions. L’any 1840, el 95% de l’energia es generava tot cremant fusta, i el carbó només representava el 5% del total. No va ser fins al cap de 60 anys, al 1900, quan el carbó va arribar a la majoria d’edat i va igualar la fusta, amb un 50% d’aportació al total energètic, als Estats Units. Evidentment, això són dades aproximades i diferents segons els països. Aquest gir de la balança del 50% a França es va assolir l’any 1875, al Japó el 1901, a la Xina el 1965 i a l’Índia no s’hi va arribar fins l’any 1975. El més interessant de tot, no obstant, és que els períodes de la segona revolució energètica van ser similars. L’any 1915 el petroli significava el 5% del total, i no va ser fins l’any 1964 quan la seva aportació a la generació d’energia primària va igualar la del carbó. No és lògic creure que l’actual revolució de les renovables, la tercera, hagi de ser gaire més ràpida. Segurament haurem d’utilitzar una combinació de fonts d’energia, un “mix”, durant bastants anys. Els canvis energètics no són com els d’internet i els mòbils, perquè comporten profundes transformacions productives i socials. Vaclav Smil diu que les transicions energètiques globals es despleguen al llarg de diverses generacions. Justament per això, el millor és posar-s’hi ja i no perdre més temps.

El segle XXI serà el de la tercera revolució energètica, la revolució forçada pel final dels recursos fòssils i per la necessitat de tenir en compte els costos mediambientals. Serà la revolució de les energies netes, amb solucions que tant de bo incorporin conceptes com els d’autoconsum i proximitat. Però també serà el de les tensions entre la inèrcia als canvis energètics d’una banda i les urgències, les necessitats, les desigualtats i els desequilibris d’una altra. No sabem què passarà, però podem estar bastant segurs que la tercera revolució energètica serà diferent de les dues primeres.

En tot cas, si volem anar gradualment a les renovables, és també fonamental que millorem la eficiència per tal de disminuir la quantitat d’energia necessària. El que explica Vaclav Smil és d’una lògica aclaparadora: ens diu que com més ràpid creixi la demanda global d’energia, més difícil serà subministrar-ne un percentatge significatiu. Si comparem dades de l’any 2000 amb dades del 2010, veurem que les renovables van créixer un 2%. Però, com que la demanda global va créixer encara més, durant aquesta mateixa dècada l’energia d’origen fòssil va acabar creixent un 2,65%. El resum és que, tot i el creixement del 2% en deu anys de les renovables, ara estem pitjor que l’any 2000 perquè encara depenem més de les fòssils. No n’hi ha prou amb anar implantant sistemes avançats basats en energies netes. Cal augmentar l’eficiència i disminuir el consum innecessari. És quelcom que tots podem fer cada dia.

Si podeu, mireu-vos la conferència “TED” de Hans Rosling. Són 10 minuts. La teniu aquí. Realment, val la pena.

Per cert, Itziar González Virós diu, tot defensant la iniciativa a favor d’un Parlament Ciutadà, que cal aglutinar, ordenar i reunir propostes de canvi en un moment en que els partits establerts són incapaços de proposar líders creïbles. Diu que el Parlament Ciutadà hauria de mobilitzar i activar accions de desobediència civil pacífica i que hauria de ser un permanent i vigilant contrapoder que, al seu torn, regeneri els mateixos partits polítics.