Fa segles i segles que els humans es meravellen amb l’arc de Sant Martí. Però, fins Isaac Newton, ningú es va adonar que era la caixeta que guarda tots els colors de l’Univers. A l’arc de Sant Martí, els fotons dels colors purs (monocromàtics) s’ordenen segons la seva energia, del violeta al taronja i al vermell. Són els únics colors purs. Qualsevol altre color, el que sigui, no és més que una barreja, amb proporcions adients, d’aquests colors primigenis que la natura ens regala quan plou i fa sol.
Un segle i mig després de Newton, l’any 1802, en William Hyde Wollaston va observar que l’espectre solar tenia algunes línies fosques com les que podeu veure a la part de sota de la imatge. I al cap de pocs anys, en Joseph von Fraunhofer les va redescobrir de manera independent i en va fer un estudi sistemàtic. En total, va trobar més de 570 línies, batejant-les amb lletres. Què eren aquestes línies? La resposta va venir uns 45 anys més tard, amb els experiments de Kirchhoff i Bunsen: van veure que la llum que emeten els elements químics purs quan els escalfem a molt altes temperatures coincidia exactament amb els llocs de l’espectre que tenien línies de Fraunhofer. Amb això, van descobrir que les línies negres de l’espectre solar eren degudes a l’absorció per elements químics que hi havia a l’atmosfera solar o a la de la Terra.
La imatge de dalt és el resultat d’una composició que vaig fer a partir de dues de les imatges que podeu trobar aquí, de manera que les freqüències es corresponen dalt i baix. L’espectre de sota mostra clarament les línies de Fraunhofer de la zona visible, que a la vegada corresponen als “pous” que veiem a la corba blava del diagrama espectral. Les línies negres C i F, ben marcades a la corba, són les bandes alfa i beta d’emissió (i absorció) dels àtoms d’hidrogen, mentre que les A i B són la marca de l’oxígen i les D1 i D2, les del sodi. Els mínims locals de la corba blava, assenyalats amb fletxes, són frequències amb menys potència lumínica i proporció de fotons que les seves veines, fet que fa que les veiem com línies negres a l’espectre de la part inferior de la imatge. Són fotons que no ens arriben perquè se’ls han quedat, o bé l’hidrogen del Sol, o bé l’oxigen i sodi de la nostra atmosfera.
I, com podem saber quines són les proporcions de fotons dels colors de l’arc de Sant Martí que conformen els colors que veiem? Quina és l’equivalent de la corba blava de la imatge (que justament ens mostra aquestes proporcions) en el color dels mobles de casa, en el de l’aigua del mar, o en el dels arbres del carrer? Una manera d’aproximar-nos a saber-ho és fent un espectroscopi casolà, que com explica aquesta web, podem fabricar amb una caixa de cartró i un CD encaixat a 60 graus d’inclinació. És senzill de fer, tot i que cal tenir en compte que la ranura per on entra la llum ha de ser molt estreta (d’uns 0,1 mm.). Un suggeriment és fer-la més ample i ajustar després la seva apertura amb dos trossets de blister de píndoles, dalt i baix, aguantats als laterals de la caixa de cartró (que pot ser de crispetes) amb cinta adhesiva. Després, quan ja el tingueu fet, podeu anar fent proves i veient l’espectre de la llum d’objectes de diversos colors. Proveu d’orientar la caixa de manera que reculli la llum del Sol o del cel, i veureu l’arc de Sant Martí: heu construït una màquina per gaudir de tots els seus colors sempre que vulgueu. Però si l’orienteu a un jardí amb plantes o a les roques d’una muntanya, tot canviarà. Perquè mirar colors diferents no és més que percebre diferents barreges espectrals dels colors fonamentals.
Però quan el color visible s’acaba, a les parts dreta i esquerra de la imatge de dalt que veiem negres, la potència espectral no és pas zero. La corba blava segueix més enllà del violeta per una banda i del vermell per una altra, creant colors que no veiem i que per això agrupem sense massa problema en les categories d’ultraviolat i infraroig. Val a dir, però que això no deixa de ser una visió molt antropocèntrica: molts ocells veuen colors a la zona dels ultraviolats, i les serps, per exemple, veuen colors a l’infraroig. Heu pensat alguna vegada que, per aquesta raó, l’arc de Sant Martí que veuen els ocells és més ample que el que veiem nosaltres? Perquè l’arc de Sant Martí és certament més ample que el que veiem. El que passa, simplement, és que els seus dos extrems ens són invisibles.
I les línies de Fraunhofer, aquestes línies de colors que no hi són, són les que al llarg dels dos darrers segles han permès el desenvolupament de l’espectroscopia astronòmica, amb descobriments com el del moviment dels estels i l’expansió de l’Univers.
No som massa conscients del regal que ens fa la natura amb l’arc de Sant Martí, que conté tots aquells colors que el nostre cervell pot després destriar i classificar en infinitat de matisos. Un arc que també té buits i zones “negres”, a una i altra banda però també a les línies de Fraunhofer del mig. Són els colors invisibles, els que no hi són. Justament és l’invisible el que ens ha ajudat a entendre moltes coses de l’Univers. Fa pensar, oi?
——
Per cert, en Bou Rovira parla de la pel·lícula Cafarnaüm i dels que viuen al nostre costat, amb nosaltres però fora del sistema, sense veu i sense una historia personal coneguda que els pugui dignificar en la seva humanitat. Diu que són els invisibles, la pobresa que ens envolta i que no veiem o no volem veure.
