Necessitem explicacions fiables. I en aquest sentit, en David Pogue comenta que no hem de confondre enginyeria i tecnologia amb negoci. Perquè els qui parlen de les anomenades “tecnològiques” habitualment saben de diners però no d’enginyeria i tecnologia. En David Pogue ens recomana que vigilem quan ens diuen que la tecnologia i els nous invents ens faran més feliços, perquè l’objectiu d’aquestes promeses és simplement el de vendre més; i ens recorda que la majoria d’empreses no dissenyen nous productes en base a les necessitats de la gent, sino que simplement van darrera dels seus competidors per no quedar-se enrere. Ens volen per a incrementar els seus beneficis, més que per ajudar-nos en les nostres necessitats. Però la responsabilitat d’analitzar sempre la publicitat (comercial o política) de manera crítica i contrastada és només nostra. Tasca que no és trivial, perquè, com bé ens recorda l’Oliver Sachs, tenim tendència a convertir allò que escoltem i llegim en idees i pensaments que acabem pensant que són propis i nostres: “la indiferència cap a les fonts ens permet assimilar allò que llegim i el que els demés ens diuen i pensen, amb la mateixa riquesa i intensitat que si fossin experiències primàries”. I finalment, acabem interioritzant els missatges. Ara bé, allò que volem, ens cal realment, o és que ens han dit que ens cal?
Tenim una paraula que ens pot ajudar a sortir d’aquest embolic, vacunant-nos contra els perills que mencionen en David Pogue i l’Oliver Sachs. I aquesta paraula és ètica. Perquè no és el mateix un nou descobriment mèdic que podrà ajudar moltes persones que els més de 50 milions de mines terrestres enterrades que poden matar-ne, indiscriminadament, moltes altres.
Hi ha una ètica de la ciència, i una ètica de l’enginyeria que dissenya i fabrica totes aquestes noves tecnologies que ens envolten. L’ètica de la ciència ens l’explica en Michael Shermer quan exposa el concepte d’humanisme científic, un humanisme que es basa en descobrir les lleis de la natura no només en camps com l’astronomia, la física o la biologia, sino també en el camp de les ciències socials i polítiques. Perquè nosaltres formem part de la natura, i els fenòmens socials, morals i cognitius humans són part d’aquest món que volem i esperem poder arribar a entendre. En Michael Shermer ens parla dels científics socials que van descobrir que tothom anhela i cerca la llibertat, i que també van veure que la pena capital no redueix les taxes d’homicidi. Diu que, analitzant objectivament els fets, hem pogut anar descobrint que la vida és millor que la mort, que la salut és millor que la malaltia, que poder menjar és millor que passar gana, que la felicitat és millor que la depressió, que la riquesa és millor que la pobresa i que la llibertat és millor que l’esclavitud. Aquests valors, que han estat descoberts per la ciència, ja existien a la naturalesa i en concret a la naturalesa humana, explica Shermer. I, en aquest context, l’humanisme científic ens porta directament a veure que hem de respectar la dignitat de tothom. Perquè s’ha pogut demostrar que el principi de ser amable i ajudar als altres ha estat una estratègia exitosa durant tota l’evolució humana, usant l’energia per ordenar, construir i sobreviure tots plegats. Per tant, l’objecte d’aquesta ètica que emana de la ciència són totes i cada una de les persones del planeta. Shermer diu però que els qui sofreixen fam o violència i els qui malviuen o tenen limitada la seva llibertat són persones que ara mateix viuen al nostre planeta i per tant, prop nostre. El seu sofriment l’està causant algú, que n’és el responsable. Són persones que ara mateix sofreixen per culpa d’altres persones, i que tenen dret a que allò que ara és injust, es corregeixi ara mateix (no en una altra vida). Aquest és el principi ètic essencial, com ens explica en Shermer. Podem construir el sistema ètic de l’humanisme científic en base a l’estudi rigorós d’allò que desitgen la gran majoria de les criatures conscients. I, quan ho fem, descobrim els valors universals que hem de respectar: la dignitat i els drets de totes i cada una de les persones del planeta, ara i aquí.
De fet, i citant un cop més en Michael Shermer, l’objectiu del humanisme científic no és la utopia sino la protopia: les millores incrementals en coneixement i en millora de les condicions de vida de les persones a mesura que avancem en la nostra saviesa. I així és quan arribem a l’ètica de l’enginyeria.
La meva reflexió personal, després de mirar el món amb ulls d’enginyer durant bastants anys, és que les obres de l’enginyeria tenen realment sentit quan segueixen l’ètica de l’humanisme científic i treballen en pro de la dignitat i els drets de totes i cada una de les persones del planeta. És un camp en el que hi ha moltíssima feina a fer, com ens mostren els objectius de desenvolupament sostenible de la ONU. En aquest excel·lent llibret de la Reial Acadèmia d’Enginyeria Anglesa que ja he comentat alguna vegada, hi ha una bona descripció del reptes que tenim i de com ens pot ajudar una enginyeria basada en l’ètica. Perquè, com diu en Paul Smith Lomas, podem donar solucions tecnològiques per a resoldre, per exemple i entre d’altres, el gravíssim problema de la injustícia energètica al món, amb mil milions de persones sense electricitat. Per a mi, ara i aquí, l’enginyeria sostenible és la que contribueix als objectius de desenvolupament sostenible 2030 de la ONU. Aquestes són algunes preguntes que tal vegada ens hauríem de fer davant qualsevol nou “invent” tecnològic: Qui ho podrà tenir? Serveix per a la justícia global i el desenvolupament sostenible? Construeix o destrueix? Pot salvar vides o pot matar? Ens porta una mica més cap als objectius de l’humanisme científic?
Fa poc, al programa “Salvados”, Sandra Sabatés va entrevistar l’enginyera i amiga Sara Gómez. La Sara va parlar dels objectius de desenvolupament sostenible, de la feinada que aquests donarien a l’enginyeria, i de la importància del paper que hi acabarien tenint els enginyers i les enginyeres (per exemple, en el gran repte de garantir justícia energètica i energia per a tothom, quan ens adonem que l’energia de finals del segle XXI no serà fòssil). I és que, seguint l’ètica de l’humanisme científic, el gran repte actual és treballar en el marc de l’enginyeria sostenible. Però voldria acabar dient una cosa que crec que comparteixo amb la Sara, encara que ella no es va atrevir a dir a l’entrevista: l’enginyeria sostenible del segle XXI ha de ser feina d’enginyers i enginyeres, però hauria de ser liderada per les dones, que en general entenen molt millor aquest concepte d’enginyeria ètica i sostenible.
La imatge de dalt és d’aquesta pàgina web del MIT, i mostra una possible solució (no convencional) per a subministrar electricitat als quatre-cents mil edificis que ara no en tenen, al districte de Vaishali de Bihar (Índia). A l’Índia hi més de 300 milions de persones sense accés a l’electricitat.
——
Per cert, la Rosa Luxemburg creia que la llibertat ha de ser sempre llibertat per al que pensa diferent. Deia que sense llibertat de premsa i de reunió i sense una lliure confrontació d’opinions, la vida de les institucions polítiques es mor, convertint-se en una vida aparent en què la burocràcia és l’únic element viu. A més, considerava imprescindible intensificar l’acció de tots els partits socialistes contra el militarisme. Rosa Luxemburg no va arribar als 50 anys.
