Em va sorprendre que en Santiago posés la tecnologia al costat de les armes de destrucció massiva i el canvi climàtic. Després de donar-li voltes una estona, vaig decidir preguntar al meu amic Google. Vaig escriure “disrupción tecnológica”, i el resultat va ser força revelador. Els primers enllaços apuntaven a empreses com Iberdrola, la Fundación Telefónica, Synergic partners i altres, a més del diari ABC. No hi vaig trobar cap empresa ni centre de recerca que es dediqués a la creació de tecnologia.
I és que com a mínim hi ha tres grups de gent implicats en les noticies sobre tecnologia. El primer seria el dels seus creadors, científics i enginyers, que més aviat es mantenen callats i parlen poc (massa poc). El segon és el d’aquells que ho veuen com una oportunitat de fer negoci i guanyar diners amb un tema d’actualitat que se’ls escapa en la seva complexitat. I finalment tenim el grup dels pensadors que teoritzen sobre tot allò que ens pot arribar a passar. El segon grup, molt lligat als gestors economicistes de grans corporacions que es dediquen a vendre sense crear res de nou, és el que veiem a internet quan cerquem “disrupción tecnológica” i mostra de que aquests gestors fan una bona feina publicitària. És el que ens arriba de les dites empreses “tecnològiques”, que més aviat podríem anomenar “empreses del negoci tecnològic” perquè de tecnologia en saben ben poc. Tot s’hi val mentre nosaltres guanyem diners, diuen.
I, parlant del tercer grup, cal dir que és molt eficient creant mites. En Yuval Noah Hariri, per exemple, enmig d’una pluja de mites que vull pensar que ni ell mateix creu, diu que, durant les properes dècades, acabarem adquirint habilitats d’enginyeria o de creació de vida que fins ara es consideraven divines. El resultat serà, segons ell, que ens convertirem en déus. Un altre exemple podria ser el d’en Luis Ventoso, que, parlant de la disrupció tecnològica (que defineix com la més gran revolució de la historia), diu que la intel·ligencia artificial superarà l’home d’aquí a només 40 anys. Sort que hi ha gent més sensata. Per exemple, en José Ramón López-Portillo Romano, membre del Grup de 10 experts de la ONU per al Mecanisme de Facilitació de la Tecnologia, quan parla de Noah Hariri i dels que defensen que en poques dècades ens arribarà una singularitat tecnològica basada en la intel·ligencia artificial que diuen que “transformarà el món de manera irreconeixible i impredictible de manera tal que a partir d’aquell moment la humanitat deixarà de ser el que ara és”, ens fa tocar de peus a terra i ens recorda que els habitants del planeta Terra no podem jugar a ser déus, simplement perquè no podem escapar a les lleis de la Natura.
En aquest món de gent que vol fer negoci amb nosaltres i de certs pensadors que ens volen vendre sopars de duro, crec que ens cal una bona dosi d’escepticisme i de visió científica. La podem trobar, per exemple, en Michael Shermer, professor d’escepticisme a la Universitat de Chapman, quan ens diu que no ens hem de creure res, que hem de ser escèptics, i que, enlloc d’acceptar el que ens diuen, hem cercar i descobrir allò que es basa en els fets. Shermer, parlant dels riscs futurs de la intel·ligència artificial, comenta que el desenvolupament d’aquests nous sistemes ha estat molt més lent del que es preveia, i que som molt i molt lluny de tenir sistemes realment “intel·ligents” i fiables. El traductor de Google és un exemple d’aquests sistemes. Us heu adonat que no sempre encerta la traducció? Això és perquè els mecanismes d’intel·ligència artificial es basen en algorismes altament heurístics que tenen una probabilitat d’error no nula i gens despreciable. D’altra bandam, en Michael Shermer cita el vicepresident de Baidu, Andrew Ng, que va dir que parlar del perill de la disrupció de la intel·ligència artificial és com preocupar-se del perill de sobrepoblació a Mart quan encara no hem posat cap peu al planeta. I comenta la resposta del president executiu de Google, Eric Schmidt, a Musk i Hawking: “No creieu que si la intel·ligència artificial arriba en algun moment a ser un risc, els humans ho notaran? I no penseu que en aquest cas, no apagaran i desendollaran els ordinadors?”.
Sempre m’ha sorprès la mania que tenim de pensar que som el melic de la historia i que tot l’important passarà aquest segle. Creure en la disrupció tecnològica és greu per dos motius. Perquè evita centrar-nos en la nostra responsabilitat (que és total) i en canvi ho mostra com quelcom d’inevitable que ens vindrà, i perquè és una mostra més de la vanitat humana, que ens fa pensar que podem arribar a fer-ho tot ara i aquí, sense adonar-nos que som éssers limitats i efímers que vivim en un planeta que continuarà després de nosaltres. Hi ha hagut moltes tecnologies disruptives al llarg de la historia, i, si som capaços de viure més segles sense suïcidar-nos com espècie, n’hi haurà moltes més. La imatge de dalt mostra dues tecnologies disruptives del passat: el ferro, que va arribar a Europa fa uns tres mil anys, i la roda, que diuen que té més de quatre mil anys. Què és més important, el salt tecnològic actual o bé tot allò que es va aconseguir amb les rodes i amb eines de ferro? I què em dieu dels canvis que va suposar el sistema posicional de numeració, la invenció de la impremta, o l’arribada dels avions?
No hem de barrejar els avenços científics i tecnològics amb els mites intencionats. Hem d’analitzar sempre qui els usa, qui se’n aprofita, i amb quins interessos ho fa. Perquè el problema no són les disrupcions. Com diu en José Ramón López-Portillo Romano, el problema és que el ritme de tots els nous invents i descobriments és molt més ràpid que la seva discussió pública, la reacció institucional i jurídica i la seva regulació. El problema és que això crea un període desregulat on l’únic que val és la llei de la selva i on el diner fàcil comença a volar cap a unes poques butxaques. Més que preocupar-nos per la tecnologia, ens hauríem de preocupar per l’actual manca d’ètica i per la total impunitat dels qui només treballen pel seu propi benefici.
——
Per cert, en Josep Ramoneda es pregunta si es pot sortir de la disjuntiva entre el replegament nacional en unes democràcies cada cop més autoritàries i una globalització presidida per institucions tecnocràtiques sense base democràtica . Diu que tots sabem com es va trencar l’equilibri a mesura que la indústria perdia pes en l’economia, les velles colònies s’empoderaven i reclamaven el dret a ser-hi, i el diner començava a volar. I es pregunta si la ciutadania té poder per forçar el canvi.
