Pensem-hi una mica. D’Aristòtil fins ara hi ha hagut unes 84 generacions, si acceptem que el període de temps entre una generació i la següent és de 28 anys (estem usant el fet que l’edat mitjana per tenir fills, a tot el món i al llarg de tota la historia, és de 28 anys). No sembla massa, oi? Suposant que la hipòtesi que soc descendent d’Aristòtil sigui certa, la primera constatació és que podríem fer una fila imaginària de 84 persones, cada una d’elles sent filla de la que té al seu darrera, de manera que la darrera fos Aristòtil i la primera fos jo.
Ara bé, jo tinc dos pares i quatre avis. També vaig tenir vuit besavis i 16 rebesavis. El nombre dels meus avantpassats directes es duplica a cada generació. Si penso en ara fa 10 generacions (estaríem parlant de 28*10=280 anys, per tant seriem a l’any 1738), només cal multiplicar per 2 deu vegades, passar per 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128, 256 i 512, per veure que soc descendent de 1024 persones que van conviure amb Felip V pels voltant de l’any 1738 (estic fent la hipòtesi que a totes les generacions es mantenia estrictament la regla dels 28 anys, cosa que evidentment és falsa; però aquesta simplificació no modifica les conclusions finals).
Què passa si anem més enrere? Com que el comportament del nombre d’avantpassats en relació a les generacions és exponencial, els resultats són sorprenents i poc intuïtius. Fa 20 generacions, l’any 1458, jo tenia més d’un milió d’avantpassats. Fa 30 generacions, l’any 1178, en tenia uns 1.074 milions. I fa 40 generacions, l’any 898, estem parlant de més d’un bilió (un milió de milions) de possibles avantpassats.
Però, com lliga això amb el fet que la població mundial era d’uns 310 milions de persones l’any 1000 i de menys de 200 milions de persones en temps d’Aristòtil, Pythias i Nicómaco? Pensem en l’any 1000, fa unes 36 generacions. Segons la llei exponencial, jo hauria de tenir uns 64.000 milions d’avantpassats que van viure als voltants de l’any 1000, un nombre que supera en 206 vegades la població mundial d’aquell moment. Sembla un contrasentit. Però la conclusió (que no podem quantificar més sense fer estudis geogràfics molt acurats) és que quasi tots els 310 milions de persones de l’any 1000 (sobretot dels que vivien a Europa i regions properes) van ser avantpassats meus. Meus, i de tots els qui ara vivim en aquesta zona del planeta. No només això, sino que si penso en aquest any 1000, veuré que tinc molts “avantpassats repetits”. Si féssim el nostre arbre genealògic fins les 36 generacions, tindríem, dalt de tot, 64.000 milions de caselles amb una munió de noms repetits, de manera que el nombre total de noms òbviament mai podria superar els 310 milions i segurament seria bastant inferior als 100 milions.
Molt probablement, tots som parents. I per trobar un avantpassat comú, no cal anar gaire més enrere que unes 20 o 30 generacions. En tot cas, tots som descendents d’Aristòtil (i també de Calígula) amb una probabilitat molt i molt alta.
——
Per cert, la Marta Tafalla diu que donar una segona oportunitat als migrants es pot convertir en part del canvi civilitzatori que necessitem. Proposa també invertir els diners que ara es dediquen a l’exèrcit, a la recerca militar i a la producció d’armes a acollir migrants, ajudar els seus països d’origen i buscar entre tots les maneres d’aturar la catàstrofe ecològica.
