Ara, fa pocs dies, he conegut un treball molt interessant de recerca que el professor Rubén Durante (de la UPF), ha fet junt amb Ekaterina Zhuravskaya, de l’Escola d’Economia de París, i que dona una base científica a les idees de la Naomi Klein. Rubén i Ekaterina han estat estudiant la possible correlació entre aquells atacs militars que acaben produint una quantitat important de víctimes civils i l’existència d’esdeveniments puntuals de gran audiència mediàtica. L’estudi, que els autors expliquen aquí, el focalitzen en el conflicte entre Israel i Palestina i en la cobertura mediàtica als Estats Units. L’article científic, publicat al Journal of Political Economy amb un títol ben suggerent, “Attack when the World is not Watching: U.S. Media and the Israeli-Palestinian Conflict“, el podeu trobar a la pàgina de recerca d’en Ruben Durante. El treball es basa en dades diàries dels atacs perpetrats pels dos bàndols durant el període entre els anys 2000 i 2011, recopilades per dues organitzacions independents de drets humans, i que inclouen el nombre de morts en cada cas. Les dues organitzacions que van aportar les dades són la oficina UNOCHA de Nacions Unides i B’Tselem, el centre Israelià d’informació sobre drets humans. L’article científic de Durante i Zhuravskaya és extraordinàriament rigorós. Inclou una bateria de tests de sensibilitat sobre la selecció dels models i de les mostres i sobre la matriu de covariàncies, junt amb una anàlisi de la possibilitat d’usar mesures alternatives en relació a les variables més crítiques. Tot plegat confirma la robustesa dels resultats.
La imatge mostra una de les figures del treball, que podeu trobar aquí. Els 4 gràfics indiquen com es distribueixen les noticies entre el mateix dia de l’atac i el dia següent. Mentre que la informació sobre el nombre de víctimes apareix publicada habitualment tots dos dies, la informació personal de les víctimes, la dels seus enterraments i les entrevistes a testimonis i familiars surten més el dia següent que el mateix dia. Com que la informació de l’endemà és més emocional, la gent tendeix a fer més cas d’allò que es diu el dia següent. En aquest context, la hipòtesi dels investigadors és que tal vegada hi havia correlació entre els dies en què es produïen atacs mortals i els dies que els grans mitjans de comunicació dels Estats Units donaven a conèixer altres noticies de gran audiència. I van veure que la hipòtesi era certa: van analitzar moltes parelles de dies consecutius (D, D+1), i van demostrar que existeix una provada correlació entre el fet que el dia D hi hagués un atac amb morts civils per part d’Israel i el fet que el dia D+1 aparegués una determinada noticia d’ampli interès. En canvi, van observar que això no passava a l’altra banda: no hi ha correlació entre els atacs per part de Palestins un cert dia D i les noticies del dia D+1. L’estudi es va basar en les noticies de les tres grans cadenes dels Estats Units (ABC, CBS i NBC), que restringeixen el temps dedicat a les noticies d’actualitat i que habitualment remarquen les tres més importants. Les conclusions són clares: els atacs per part d’Israel són més freqüents i mes mortífers quan el dia següent apareixen notícies importants no relacionades amb aquest conflicte, mentre que en el cas dels Palestins no hi ha cap correlació. Cal dir la aquesta correlació deixa d’existir en el cas d’atacs militars molt focalitzats i sense pràcticament víctimes civils (atacs que no són tan preocupants des d’un punt de vista social i emotiu).
El que és important d’aquest estudi és que demostra la causalitat a partir de la correlació. Perquè l’existència d’una indiscutible correlació entre el fet que un determinat dia D hi hagi una actuació intencional (un atac amb víctimes civils) i el fet que el dia següent D+1 els mitjans de comunicació estiguin prioritzant determinades noticies previsibles i de gran interès (esportiu o social), fa que surti a la llum el fet causal: la causa que justament un atac es faci un determinat dia D és que les històries personals i més emotives que podrien publicar-se l’endemà, quedaran tapades per altres noticies més “populars”. La correlació entre fets de dos dies consecutius demostra la intencionalitat oculta, i ens presenta exemples concrets de la doctrina del xoc.
En Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya expliquen que, encara que el seu estudi és especific al conflicte entre Israel i Palestina, es pot estendre a molt més casos. Diuen que els responsables polítics sovint executen accions impopulars tot aprofitant moments en què els mitjans de comunicació i el públic es troben distrets en altres qüestions. Expliquen, per exemple, que l’any 1994, el dia que Itàlia es va classificar per a la final de la Copa Mundial de la FIFA, el govern de Silvio Berlusconi va aprovar un decret d’emergència que va alliberar a centenars de polítics corruptes de la presó. En general, diuen, el comportament estratègic dels polítics podria acabar minant l’eficàcia dels mitjans de comunicació, impedint la seva tasca de vigilància i reduint la capacitat dels ciutadans de fiscalitzar-los.
Molta gent ho pensem i ho volem denunciar, però en Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya ho han provat. La teoria del xoc és certa, i la conjunció entre les correlacions i la dimensió temporal permet demostrar causalitats, falses veritats i intencionalitats amagades.
——-
Per cert, en Bru Rovira parla amb la Marie Faye, una jove senegalesa amb papers que viu a Barcelona i que vol tornar al seu país. Marie Faye diu que Europa no és aquell paradís dels drets humans que ella esperava. Diu que els europeus anem a l’Àfrica a fer-los discursos paternalistes, a dir-los que ells només tenen dictadors. Però que Europa explota com esclaus als qui tenen la sort de treballar-hi. Diu que si alguna vegada a la vida ha passat gana, ha estat a Europa.
