Llegeixo una entrevista a Priyamvada Natarajan, professora i cosmòloga a la universitat de Yale. Parla de la universalitat de la ciència i de la importància de la col·laboració entre els científics de tot el món. És cert. La ciència no té fronteres (la imatge d’aquí al costat és de la reunió d’autors del segon grup de treball de l’IPCC que es va fer el gener de 2019). Els científics col·laboren amb altres investigadors de tot el món i publiquen els seus resultats en articles que, un cop refrendats i revisats per experts anònims, poden ser consultats i estudiats per qualsevol altre membre de la comunitat científica mundial. No hi ha resultats científics secrets o restringits. Tot ha de poder ser accessible a nivell global i universal. És un tret definitori realment fort, si es pensa una mica. Perquè implica que no és possible parlar de “ciència militar” o de ciència restringida a determinats àmbits nacionals, geogràfics o econòmics. Si els resultats d’un determinat projecte o estudi només són accessibles per a les persones d’un cert grup empresarial o social, no estem parlant de ciència. La ciència és universal o no és.

La Priyamvada Natarajan remarcava que la ciència transcendeix les fronteres sense que importi el que hi passi políticament. També comentava que, quan intentes entendre la immensitat del cosmos, trobes absurd que a la Terra no puguem conviure bé entre nosaltres tot respectant el planeta. Deia que la ciència es un gran exemple de com la col·laboració entre persones no sols és possible, sino imprescindible: la barreja de coneixements i visions dona resultats fantàstics, fomenta la creativitat, i ens pot permetre abordar la infinitat de problemes complexes i globals que tenim (com el del canvi climàtic), que només podrem resoldre cooperant. Comentava també que socialment, manca el sentiment de sentir-nos ciutadans del món, un sentiment que és inherent a l’actitud científica. I parlava de la proposta de fer un passaport humà per a tothom, com element que ens ajudaria a connectar amb totes les persones i a sentir-nos part de la comunitat global que som.

I, fa poc, en Norbert Bilbeny feia algunes reflexions similars. Parlant dels 50 anys de l’arribada a la Lluna, deia que amb intel·ligència social i suprimint les fronteres, acabaríem amb la crisi climàtica, amb la carrera armamentística, i amb les migracions de la fam. Deia que si hem arribat a la Lluna, ara hauríem de saber arribar a la Terra, alliberant-nos del pensament sectari cromanyó i implantant una economia mundial que fos equitativa i sostenible. Pot semblar utòpic, però no ho és tant si pensem que, com ens diuen els científics de l’IPCC, som a la vora del precipici.

El cert és que els humans hem embogit. Som depredadors fins al nivell de posar en perill la pervivència de la nostra pròpia espècie. Els països del Nord xuclem els recursos del Sud, destruint la mare Terra que ens acull, oblidant els drets humans de milions de persones, i fabricant i venent armes que maten els Altres. Deu ser que la maldat som nosaltres, com deia fa poc en Manuel Cruz, que remarcava la increïble facilitat que té la maldat humana per amagar-se i després tornar a brollar. Per sort, hi ha gent que no calla i denuncia la situació. Fa pocs dies, l’alcalde d’Hiroshima, Kazumi Matsui, va instar els joves a no oblidar el que va passar i va fer una crida als dirigents mundials per a signar el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears de les Nacions Unides, que fins ara no ha rebut el suport de cap potencia mundial.

En Manuel Cruz cita l’Hannah Arendt, que deia que deixar de pensar ens fa inhumans. I en Rafael Argullol cita la María Zambrano, que explicava que no sentim perquè sabem, sino que sabem perquè sentim, perquè el cos i les seves sensacions són el centre del coneixement. Són crides a la importància del fet de pensar, des de l’evidència corpòria que no som més del que som: éssers limitats i efímers. I, en aquest marc, el pensament científic universal que reivindica la Priyamvada Natarajan ens pot ser de gran ajut. La seva afirmació que “el bo de ser cosmòloga és que, en tenir una visió del cosmos, les discussions sobre països [i persones] es veuen ridícules”, fa pensar.

——

Per cert, en Matt Goulding parla d’en Sawada-san (propietari, cuiner i mestre del restaurant Sushi Sawada) i diu que quan li va preguntar quina era la seva màxima ambició, en Sawada-san li va dir: “ara tinc sis cadires, al restaurant; en el futur, m’agradaria passar a tenir-ne quatre”.