Cal pensar-s’ho dues vegades abans de baixar-se una aplicació per al mòbil, i cal no anar massa ràpid a dir que acceptem que accedeixi a la nostra ubicació, a la càmera, als nostres contactes i a altres informacions privades. Perquè si ho fem, a més de rebre ofertes i saber les darreres novetats, els podem estar enviant informació sobre on som i què fem. I, al final, no queda clar qui compra a qui…
La sociòloga turca Zeynep Tufekci, en aquest vídeo TED, diu que el que ens ha de fer por no és el que la intel·ligència artificial ens pot fer, sino com la gent poderosa utilitzarà la intel·ligència artificial per controlar-nos i manipular-nos de manera oculta, subtil i inesperada. Perquè, diu, gran part de la tecnologia que pot amenaçar la nostra llibertat i dignitat a curt termini està sent desenvolupada per empreses dedicades a capturar i vendre les nostres dades i la nostre comportament amb objectius publicitaris i comercials: Facebook, Google, Amazon, Alibaba, Tencent. Només cal pensar en tot allò que Facebook sap de nosaltres: actualitzacions d’estat, converses de Messenger, llocs des d’on es hem registrat, fotografies que vam penjar… i fins i tot el que no hem volgut escriure: si comencem a escriure alguna cosa i ho esborrem perquè canviem d’opinió, Facebook també es guarda el que hem esborrat i ho analitza. I no només Facebook. Zeynep Tufekci explica que les aplicacions que ens baixem als mòbils i les galetes (“cookies”) que deixem instal·lar als nostres navegadors van captant informació nostra en paral·lel a donar-nos els serveis que demanem. Informació que no només surt del que escrivim sino que també inclou el nostre estat emocional, que els sistemes intenten deduir a partir de les nostres fotos i imatges. És allò que Tufekci anomena la intel·ligència artificial emocional. L’exemple paradigmàtic, explica en un article, és aquesta aplicació xinesa per a mòbils, per a seguidors del president Xi Jinping. Com que ja se l’han instal·lat més de 100 milions de xinesos, comença a passar allò que els qui no la tenen són ja una mica sospitosos només per no haver-se-la baixat. I a més, Zeynep Tufekci diu textualment, parlant de la captació d’emocions: “aviat, pot ser que la gent de la Xina no pugui desviar la mirada mentre utilitzen l’aplicació, perquè la càmera del telèfon podria estar avaluant el seu interès i vivacitat mentre llegeixen les darreres declaracions de Xi, per a descomptar punts als que semblin menys entusiastes”. Si deixes de llegir atentament, el mòbil avisa i informa els gestors de l’aplicació, dient-los que tens poc interès. Fa por, oi?. Zeynep Tufekci conclou que necessitem una economia digital en la que les nostres dades i la nostra atenció no es venguin a compradors negociants i/o demagogs.
Sabíeu que, a twitter, hi ha un bon percentatge de missatges (tuits) que han estat elaborats per màquines amb finalitats publicitàries i comercials? Els anomenats “chatbots” generen i envien missatges amb objectius diversos, segons qui els hagi creat, fent-se passar, moltes vegades, per persones reals (els “chatbots” són un tipus de “bots“, robots informàtics que generen tuits i altres missatges de manera automàtica). L’article de Jon-Patrick Allem, Emilio Ferrara, Sree Priyanka Uppu, Tess Boley Cruz i Jennifer B Unger, tots ells de la Universitat USC de Califòrnia (article que podeu trobar aquí) va analitzar l’estructura de 6803 tuits relacionats amb el tema de les cigarretes electròniques. D’aquests, van trobat que 5203 havien estat emesos per persones reals, mentre que els 1600 restants eren tuits publicitaris enviats per “chatbots“. Els investigadors conclouen que, per a fer qualsevol estudi sociològic, cal primer saber distingir entre uns i altres per tal d’eliminar els que no provenen d’humans. I ells ho van aconseguir, amb una anàlisi dels grafs que tenen com a nodes les etiquetes (“hashtags“) dels tuits (un total de 238 en els tuits humans i de 137 en els dels bots), considerant a més que dos etiquetes estan relacionades i formen un arc del graf si apareixen en un mateix tuit, i assignant pesos als arcs en base al nombre de tuits en que apareixen. El graf de tuits enviats per persones, que podeu veure aquí, és força uniforme; en canvi, el graf dels tuits creats pels “chatbox“, que teniu a aquesta imatge, és molt menys regular perquè hi ha determinades parelles d’etiquetes que són importants per als missatges publicitaris, de manera que s’hi troben molt més sovint. D’aquesta manera, quan ens arriba un nou tuit, és possible analitzar si es tracta d’un tuit publicitari o si ens l’envia algú. Però la tasca no és ni serà trivial, perquè l’objectiu comercial és el contrari (i per tant, els tuits publicitaris dels “chatbots” ben segur que s’aniran sofisticant i perfeccionant).
Hi ha una solució, encara que trenca aquest fals encant de la gratuïtat d’internet: és tan senzill com pagar pels serveis que subministren les entitats no públiques. Per què estem disposats a pagar cada mes una tarifa plana per poder accedir als continguts d’internet i en canvi ens costa acceptar que podríem haver de pagar pels serveis que ens ofereixen les empreses? Jo estaria disposat a pagar una mòdica quantitat per molts dels serveis que m’ofereixen, a canvi de negar-los l’accés a la meva privacitat i a l’ús de les meves dades. Perquè, com bé diu en Tom Webster, quan no pagues per un servei, et venen a tu (la imatge de dalt és d’aquesta web). El miratge d’internet s’ha anat convertint, any rere any, en el miratge i en el focus enlluernador de la publicitat, que ens compra mentre ens ofereix serveis increïbles.
——
Per cert, en Santiago Alba Rico diu que adaptar-se al canvi climàtic trobant-hi nínxols de mercat és com “adaptar-se”, amb una postura còmoda, al seient de l’avió que es precipita al buit. I ens avisa, dient-nos que mentre l’arbre del principi estava prohibit, l’arbre del final del món se’ns ofereix, al contrari, obligatori i abellidor sota el focus enlluernador de la publicitat.
