Són els resultats d’un treball científic d’investigadors de la Universitat de Leeds, que fa pocs mesos ha publicat la revista Nature. Els 11 factors que s’han escollit per mesurar la qualitat de vida són el grau de nutrició, el sanejament i la netedat, l’esperança de vida, el nivell d’ingressos, l’educació, l’accés a l’energia, el suport social, els drets democràtics, la manca de desigualtat en els ingressos, la taxa d’atur i l’índex subjectiu de satisfacció vital. D’altra banda, els 7 límits de sostenibilitat indicats a l’eix horitzontal mesuren l’ús de recursos minerals, l’ús de recursos marins, la desforestació, l’ús de l’aigua, les emissions d’òxids de nitrogen, les de diòxid de carboni i les de compostos de fòsfor. Tant en el cas dels 11 indicadors de benestar social com en el dels 7 indicadors de la pressió ambiental (relativa als límits biofísics), el que es mesura és si superen el llindar admissible o no a nivell de cada estat. El cercle d’Espanya, per exemple, que es troba a la posició (7,8), ens indica que estem sobrepassant tots els 7 límits de pressió ambiental, mentre que només hem aconseguit 8 dels 11 indicadors de benestar social. El càlcul d’aquests 11+7 indicadors per a cada país s’ha fet de manera rigorosa i en base a estudis previs ja refrendats d’altres equips d’investigació, com podeu veure a l’article científic. A més, totes les dades, classificades per països, són a la web i es poden descarregar. En paraules dels autors, aquest treball és el primer que quantifica la sostenibilitat en l’ús de recursos a nivell nacional i el relaciona amb el grau de satisfacció de les necessitats humanes bàsiques a un total de 151 països del món.
Els investigadors de Leeds han fet a més un bon treball a l’hora de presentar els resultats. En aquesta web trobareu el mateix gràfic de dalt, però interactiu. Podeu consultar qualsevol país a la taula de la dreta, i el gràfic us mostrarà la seva posició en color; si moveu el cursor per damunt dels cercles veureu a més el nom de cada un dels països representats. Ho podeu observar també en aquest mapa del món, si us aneu passejant pels diferents països.
A més de la interfície per a la presentació de resultats, molt encertada, la principal conclusió del treball és que ho estem fent fatal. La zona òptima pel que fa al binomi benestar-dispendi, que seria la propera al (0,11), és totalment buida. No hi ha cap país que satisfaci les necessitats bàsiques dels seus ciutadans amb un nivell d’ús de recursos que sigui globalment sostenible. Quatre dels països amb més població, Índia, la Xina, Rússia i els Estats Units, són a les posicions (1,1), (5,4), (6,3) i (7,9). A més benestar, més depredació, i a l’inrevés: a menys pressió ambiental, menys benestar, com bé ens mostra la Índia.
Una de les preguntes que es fan en Daniel W. O’Neill i el seu equip és quin grau d’ús dels recursos biofísics és necessari per a satisfer les necessitats bàsiques de les persones, i si aquest ús de recursos es pot estendre a totes les persones sense superar els límits planetaris que ara ja són crítics. La conclusió, aquesta sí, ens obre una escletxa d’esperança. L’equip de Daniel W. O’Neill conclou que és possible satisfer les necessitats físiques (és a dir, la nutrició, el sanejament, l’accés a l’energia i l’eliminació de la pobresa per sota del llindar dels 1,90 dòlars diaris) de tots els 7.000 milions de persones del món amb un nivell d’ús dels recursos planetaris que no sobrepassi els límits de sostenibilitat del planeta. No obstant això, altres objectius més qualitatius com la satisfacció vital, l’esperança de vida saludable i la qualitat democràtica poden ser més difícils d’assolir.
——
Per cert, en Gaspar Hernández diu que els homes i dones ens hem de feminitzar, i que per fer-ho hem de practicar més l’empatia, la compassió i la cura, a la vegada que no ens hem d’avergonyir de les nostres fragilitats.
