La imatge d’aquí al costat és dels anells de Saturn. Ens la va enviar la sonda Cassini, i la podeu trobar, amb moltes més, en aquesta pàgina web. Sempre m’ha admirat la capacitat humana d’exploració. Com que els nostres ulls no poden apreciar els detalls de planetes llunyans com Júpiter, Saturn, Neptú o Plutó i com que els nostres telescopis són també limitats, hem estat capaços d’enviar ulls artificials que capten les imatges que volem veure i ens les envien. Que això ho estiguem fent només 500 anys després dels primers navegants que van donar la volta al món, és realment increïble. En el seu llibre, però, en Marcus du Sautoy ens fa caure del pedestal i ens col·loca de peus a terra. Reconeix que la ciència ens ha permès descriure l’Univers força bé, i que el seu èxit a l’hora de fer prediccions (dels eclipsis, del temps, de l’evolució de les nostres malalties) ens demostra contínuament que ens és útil. Ara bé, la ciència no pot representar la realitat. Si ens en servim és perquè no tenim cap opció alternativa. Però la realitat, no la coneixerem mai.
Després de Kant, hem hagut d’acceptar la limitació essencial del nostre coneixement i la incognoscibilitat de les coses en si mateixes, perquè tot el que sabem es basa en la nostra percepció a través dels nostres sentits. Tot el coneixement humà queda filtrat per les ulleres que portem posades per a mirar l’univers. En Marcus du Sautoy es pregunta què passaria si no tinguéssim ni ulls ni cèl·lules específiques per a captar la llum i la radiació electromagnètica. No hauríem vist mai els estels, i potser no sabríem que som en un planeta insignificant en un lloc perdut de l’Univers. Només podem saber coses de la realitat que captem a travès dels nostres sentits, però no podrem saber mai com és la realitat en sí mateixa. Sospitem que l’Univers conté una gran quantitat de matèria fosca, però no la veiem i, com que no sabem què és, tampoc podem dissenyar ulls artificials per a que ens la mostrin. Si existeix, és ben fosca. I, com diu en Sautoy al seu llibre, els estudis que estudien la consciència humana suggereixen que hi ha límits que no podem ni podrem traspassar. Com deia en Niels Bohr: és erroni pensar que la finalitat de la física és descobrir com és la natura, perquè la física s’ocupa només del que nosaltres podem dir sobre la natura.
En una entrevista recent, i com a bon matemàtic, en Marcus du Sautoy es queixa que mai li han donat una definició precisa de Déu. Per això en va buscar una, i finalment la va trobar en els escrits del teòleg d’Oxford Herbert McCabe: “Déu és l’afirmació que hi ha una pregunta sense resposta sobre l’Univers”. És una afirmació espiritual i transcendent, que ens col·loca al bell mig de les nostres limitacions. És el centre de tot, la constatació que els humans mai podrem saber la resposta a les preguntes essencials: Per què hi som? Per què hi ha coses en lloc del no-res? En Marcus du Sautoy continua dient que tot el demés ens ho hem inventat. I ho diu ben convençut: “Les religions han comès idolatria i han atribuït a aquesta idea abstracta propietats que mai hauria d’haver tingut”.
Hi ha qui creu que la ciència i la tecnologia ens faran super-humans i que fins i tot podrem arribar a ser immortals, sense veure que a pesar de tot, continuem tenint la mateixa cobdícia, vanitat i afany il·lusori de poder que els nostres avantpassats de fa deu mil anys. Els científics no creuen en aquests grans castells de sorra que sovint provenen d’altres àmbits, sino que dubten i parlen mesurant molt bé les seves paraules. És per això que la ciència dona lloc a ben pocs titulars, als diaris. En Michael Shermer sí que en dona un, quan cita els cantants de rock Zager i Evans i diu que les coses importants passaran entre els anys 2525 i 9595. És una bona proposta de resposta. Quan us preguntin quan creieu que les màquines seran intel·ligents, quan entendrem el per què de la nostra consciència, o quan penseu que la tecnologia ens farà super-humans, podeu contestar que el més probable és que sigui l’any 9595.
———
Per cert, en Joan Majó diu que qui emmagatzema dades personals pot, si es tracta d’una empresa, obtenir-ne un fort valor econòmic. I si es tracta d’un poder polític, un gran augment de control ciutadà. Diu que cal reglamentar millor per tal d’evitar que la forma de recollir o utilitzar les dades traspassi innecessàriament les fronteres de la privacitat.
