Alguns números, com els telèfons dels nostres amics, han anat desapareixent de la nostra vida. No ho vivim amb massa preocupació, perquè ens agrada pensar que allò més sublim no és numèric.
Però el cert és que som addictes als números. I bàsicament som fans, encara que no en siguem conscients, de les seves facetes més aviat mundanes i poc interessants. Em refereixo al preu de les coses, a aquest valor numèric que els humans hem inventat de manera força artificial i que acaba ordenant i classificant tot el que hi ha a la Terra. Fa poc, passant pel carrer, vaig escoltar el que deien dues persones davant d’un aparador. Mentre miraven un determinat objecte, una li va dir a l’altra: “fixa’t, només val xx euros. T’ho pots comprar!”. Vaig pensar en aquesta relació ambivalent que tenim amb els números, que fa que tot objecte o servei tingui associat una xifra màgica, força independent del seu valor i la seva utilitat, que ens diu si pot ser nostre o no.
La ciència, en canvi, ens explica que hi ha moltes més dimensions, a més del preu, en tot el que veiem i en tot el que ens agradaria fer o tenir. El valor és multi-dimensional. Els llibres tenen el valor del coneixement que amaguen, i fins i tot el valor del que poden arribar a canviar la nostra vida. Una informació que trobem a internet i que sabem que ve de fonts acreditades i fiables, encara que sigui gratuïta, pot ser molt més valuosa que allò que hem llegit als diaris. En unes botes per la pluja o la neu, el fet de ser impermeables és molt més valuós que el seu preu en euros…
El valor d’alguns objectes que per exemple ens recorden els pares o els avis, pot ser altíssim encara que ningú ens els vulgui comprar. I el cost de quelcom que contamina o que acaba fent mal a altres persones és ben probable que sigui molt més alt que el seu preu. Hi ha un cas ben clar. És el de la gasolina i el combustible dièsel, dos casos en els quals el preu té un fort component de decisió política que no lliga amb allò que passa al món real. Perquè els combustibles fòssils són recursos no renovables, i perquè el seu cost real, en aquests moments en què l’escalfament antropogènic és ja acceptat per la pràctica totalitat dels científics mundials, és molt i molt més alt que el que paguem quan anem a la gasolinera. En altres paraules: el seu valor és molt més petit que el que pensem, perquè ens serveix avui però el dia de demà portarà fam i pobresa als nostres néts. No sé vosaltres, però jo penso que no puc donar valor a una determinada cosa, si ha d’acabar fent mal als meus néts. No en som gaire conscients perquè al món només es parla en termes d’una economia neo-lliberal que no considera els efectes futurs del que ara fem, però hi ha altres economies, com per exemple l’economia ecològica i tota la teoria de l’economia del estat estacionari d’en Herman Daly, que fan un càlcul ben diferent del valor del que ens volen vendre. Si el preu actual de la gasolina fos el que calculen aquestes economies alternatives, deixaríem de posar-ne, tots ens compraríem cotxes elèctrics, i demanaríem que l’electricitat es fes amb energies netes.
El gran problema del petroli i dels combustibles fòssils és d’escala de temps. I aquí, mira per on, també surten els números. La formació del petroli a la Terra ha estat un procés extraordinàriament lent al llarg de centenars de milions d’anys (aproximadament, tres-cents milions d’anys). Doncs bé, aquestes criatures ignorants que ens auto-anomenem humans, hem cremat la major part de tot el que la Terra havia anat generant lentament en només 100 anys (ara fa 100 anys és quan van aparèixer els primers cotxes i es va començar a utilitzar el petroli en grans quantitats). El ritme de despesa i consum del petroli (la seva derivada, com bé diuen els matemàtics) ha estat per tant 3 milions de vegades superior al seu ritme de generació. Durant un segle, hem gosat anar 3 milions de vegades més ràpid que el nostre planeta en el seu lent procés de fabricació del cru que encara consumim. I ara, després de trencar l’equilibri ecològic de la Terra, ens sorprenem del canvi climàtic. Com bé diu l’Eudald Carbonell, és d’esperar que en algun moment la humanitat sortirà de la prehistòria.
És estrany. Avorrim les matemàtiques però usem els números cada dia, quan anem a comprar. El nostre desinterès per les matemàtiques probablement ajuda que acabem ignorant dimensions que són essencials en el cost real de les mercaderies, i que ens quedem només amb aquest número que anomenem preu i que diuen que “el mercat” ha acabat fixant. Però quan escoltem que algunes empreses dissenyen polítiques comercials específiques per a “fidelitzar” els seus clients o compradors tot ajustant adequadament els preus, potser hem de començar a pensar que els preus moltes vegades són esquers i que els comprats acabem sent nosaltres.
———
Per cert, en Josep Maria Espinàs diu que la caiguda d’una ambició excessiva pot ser molt dolorosa, i que l’ambició és una mena d’animal que ha de ser domesticable.
