La revista National Geographic ha publicat un article amb diferents estudis científics sobre la nostre condició de mentiders i sobre la nostra relació, complexa, amb allò que és objectiu. Gràcies als experiments dels darrers anys, hem pogut saber que el fet de mentir és part del nostre desenvolupament, com caminar o parlar: els nens comencen a mentir entre els 2 i els 5 anys, quan el seu desenvolupament mental ja els ho permet. De fet, el fàcil és dir la veritat, però mentir requereix en canvi un bon grau d’agudesa i flexibilitat mental, segons explica el psicòleg Bruno Verschuere a l’article.

La imatge, que podeu trobar a la web de l’article, mostra els resultats d’un estudi sobre quantes mentides diem cada dia. Per cada franja d’edat podeu veure en gris el percentatge de persones que, de mitjana, en diuen entre una i cinc, i, en negre, el percentatge de les que en diuen més de 5 en mitjana. La gent gran no és lluny dels més petits (34% i 29% a la franja grisa), mentre que el pic més significatiu és entre els 13 i els 17 anys. En aquesta franja d’edat, les tres quartes parts dels joves menteixen una o més vegades cada dia. Sembla que quan estem configurant la nostra independència, mentim més. De fet, i segons l’estudi, mentim per causes molt i molt diferents. Ho fem per evitar estar amb gent amb qui no tenim ganes de parlar, per mostrar una imatge ideal de nosaltres mateixos, també per ajudar als altres o per fer-los riure, per tapar errors o coses que hem fet de mala fe, per guanyar més diners, per augmentar el nostre prestigi personal, per a ser ben educats, i per moltes més raons.

El professor Kang Lee, de la Universitat de Toronto, va preparar un experiment molt enginyós per estudiar les mentides dels més petits. Feia entrar un nen al despatx, li mostrava una capsa, i li deia que sentiria una música. Amb la seva tonada, hauria d’endevinar què hi havia a la capsa. Un cop endevinat (o no), repetirien el mateix dues o tres vegades més, amb altres capses i tonades. Les dues primeres eren molt fàcils: s’escoltava un gos bordant, i a la capsa hi havia un gos de peluix; el nen escoltava el so d’un gat miolant, i ràpidament encertava que el que hi havia a la capsa era un gat de peluix. Però el tercer experiment era una trampa, i la música no tenia cap relació amb el que hi havia a la capsa. Per exemple, uns compassos de Beethoven, i a la capsa hi havia un cotxe de joguina. En aquest cas, just després de sentir la musica, al professor li sonava el mòbil, i s’excusava, i sortia del despatx un minut. Això sí, abans de sortir li deia al nen: “pensa, però no miris dins la capsa, d’acord?”. En tornar, li feia dues preguntes: “què creus que hi ha a la capsa?” i “has mirat, o no?”. Val a dir que una càmera oculta havia enregistrat allò que el nen havia fet. Després de repetir l’experiment amb molts nens, el resultat va ser molt interessant: el 30% dels nens de dos anys va mentir, mentre que aquest percentatge va ser del 50% en el grup de nens de tres anys, i del 80% en els de 8 anys. Quasi tots els grans van negar allò que havien fet: havien obert la capsa.

Un altre experiment, fet per en Dan Ariely de la Universitat de Duke amb un grup d’adults, va consistir a demanar que resolguessin 20 problemes senzills. Se’ls deia que cobrarien una petita quantitat de diners per cada resposta encertada. Havien de resoldre els problemes en el mateix full dels enunciats; en acabar, se’ls mostraven les solucions correctes per a que corregissin ells mateixos les seves respostes. Després, se’ls demanava que llencessin el full a la paperera; quan sortien, només havien de recordar el nombre de respostes correctes i cobraven en base al que deien. El truc, en aquest cas, estava en què els fulls estaven marcats. Els experimentadors, al final, recollien tots els fulls i podien estudiar, en cada cas, el que havia dit la persona en relació al seu nombre real de respostes correctes. La mitjana de respostes correctes va ser de 4, mentre que la mitjana del que van afirmar en sortir va ser de 6. Ara bé, el més interessant va venir a la segona fase de l’experiment. El van repetir amb un grup diferent de persones triades a l’atzar, però incrementant la quantitat de diners que rebrien per cada resposta encertada, i el nivell de mentides no es va incrementar: 4 respostes correctes de mitjana, 6 respostes manifestades pels participants a la sortida. Alguna cosa ens para i no ens deixa mentir més. Mentim, però amb moderació. La hipòtesi de Dan Ariely és que l’honestedat és un fet cultural. Volem transmetre una imatge de persones honestes.

L’opinió de Tim Levine (Universitat d’Alabama a Birmingham) i d’en Robert Feldman (de la Universitat de Massachusetts), expressada a l’article, és que tot el coneixement que usem per moure’ns pel món es basa en pensar que el que veiem, llegim i escoltem, és cert. Molt del nostre coneixement ve del que ens diuen, i sense aquesta confiança implícita que tenim en la comunicació amb els altres, ens acabaríem malfiant de tothom i no podríem fer res. Si algú ens truca i ens diu que és del servei de correus, ens ho creiem. La gent no espera mentides, ni està pensant tota la estona que el que li diuen és fals. És interessant: tot funciona gràcies a que mantenim un nivell “raonablement baix” de mentides, un nivell que sabem tenir sota control.

Una altra cosa interessant és que ens agrada escoltar mentides que concorden amb les nostres conviccions. Escoltem bàsicament el que volem escoltar i, si ens diuen alguna cosa que no lliga amb els nostres esquemes mentals, tendim a ignorar-ho, ridiculitzar-ho, o fins i tot atacar-ho. Moltes vegades preferim no tenir-ho en compte, encara que siguin fets demostrats. Ho ha vist la Briony Swire-Thompson durant els seu treball de tesi doctoral a la Universitat de Perth a Austràlia. En un estudi fet amb uns dos mil ciutadans nord-americans, la majoria dels qui pensen que les vacunes causen autisme acaben acceptant que no és cert quan se’ls mostren proves científiques que constaten que aquesta relació de causalitat és falsa. Però al cap d’una setmana, si se’ls pregunta, tornen a manifestar que estan ben segurs que la relació és certa.

Som mentiders, però a més no podem deixar de parlar. En Ferran Requejo ho explica molt bé. Diu que som intrínsecament xerraires, i que constantment estem proposant ficcions a través de llenguatges que hem inventat i en els quals dipositem una confiança descriptiva digna de millor causa. Anem pel món embriagats de paraules. No captem més que una part molt petita de la realitat, i ho fem a la nostra manera. Això sí: com els borratxos, creiem que tenim una gran clarividència sobre el món que ens envolta i estem segurs que el captem fins i tot en els seus sofisticats matisos interiors. Però de fet, el que fem és xerrar i mentir-nos.

Per cert, la Najat el Hachmi parla d’alliberament, de “la veritat” i del que no ho és. Diu que quan escolta coses com “l’islam vertader”, se li posen els pèls de punta. I parla del perill que les dones reivindiquin els seus drets sense voler sortir dels límits de la religió. Perquè això, diu, és una trampa molt perillosa.