En un article recent, de febrer de 2017, en Michael Shermer es pregunta per què ens costa tant acceptar el Principi Copernicà, que diu que no som especials, que no som el centre de l’Univers, que som part de la natura, que som finits i que l’Univers no va ser creat ni ajustat per a nosaltres. Diu que la conclusió de 500 anys de descobriments científics és que això “no va per nosaltres”. En una entrevista també recent, parla de la resurrecció i de si hi pot haver alguna cosa després de la mort, i explica que tornar algú que estigui veritablement mort a la vida seria un dels esdeveniments més inusuals de la història, atès que fins avui, el món ha estat habitat per uns 100 mil milions de persones, i no tenim ben documentat que cap d’elles hagi tornat a la vida. En altres paraules, la probabilitat de resurrecció és menor que 1 dividit per 10 a la onzena potència (un 1 seguit de onze zeros). També explica que, segons alguns neurocientífics actuals, el “Jo” inclou el “MEM-Jo” (els records i la meva historia) i el “POV-Jo” amb els meus punts de vista. Ara bé, la memòria es perd amb la mort, i, encara que alguns ho creguin, no és copiable en cap dispositiu ni en cap llapis de memòria perquè no és un fet anatòmic, sino fisiològic: és un procés fluid que contínuament es modifica i que requereix que les neurones del cervell estiguin funcionant. D’altra banda, diu, el “POV-Jo” depèn totalment de totes les percepcions constants que rep el meu cos, de manera que es va construint a partir de la continuïtat del “Jo” entre cada moment i el següent de la meva vida. Com que la mort és una ruptura permanent d’aquesta continuïtat, és un fet que impedeix que el POV personal es pugui moure del nostre cervell a cap altre mitjà, ni ara ni en el futur. Som finits.
Som alguna cosa (no sabem ben bé què) i no serem res: aquesta és una afirmació que podem fer amb altíssima probabilitat. I justament en aquest article, en Shermer es pregunta què és el no-res, i si és possible que tot l’Univers hagi sortit del no-res. Sempre volem saber quines són les causes de tot plegat, i sembla evident que el no-res no pot ser causa de res del que existeix. Però Einstein ja va adonar-se que el principi de causalitat no existeix a nivell quàntic, i que constantment estem convivint amb partícules que sorgeixen del no-res: els fotons que arriben als nostres ulls quan llegim, han aparegut de manera espontània un instant abans, quan certs electrons de la pàgina de paper han canviat d’estat. Els fotons no existeixen abans de ser emesos. I, si els fotons es creen constantment del no-res, per què no ha pogut fer l’Univers?. En Michael Shermer diu que preguntar-se perquè hi ha alguna cosa enlloc del no-res és pensar que el no-res és l’estat natural i que la realitat és el que requereix una explicació, però que aquesta és una hipòtesi molt discutible. En tot cas, diu, ara podem moure’ns cap una perspectiva que involucra tant l’impuls religiós com el científic i que ens porta al sentiment d’admiració que tenim quan contemplem el que veiem i quan pensem en el no-res.
El nostre lloc és limitat i ínfim, a l’espai-temps. Només cal mirar la imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta web. És un troç cúbic de l’Univers amb més de cent mil galàxies. Inclou, a la bombolla que es veu al mig, la nostra regió: Laniakea. Les línies que mostra el gràfic indiquen el moviment de les galàxies (la web explica en detall la imatge i conté a més alguns vídeos molt interessants). La imatge simulada de Laniakea ens ajuda a ubicar-nos. A mesura que anem entenent la petitesa del nostre lloc comencem a poder respondre, com bé explica en J. M. Mulet, la paradoxa de Enrico Fermi: si l’Univers és tan gran i és probable que hi hagi altres civilitzacions inteligents, com és que no n’hem pogut detectar cap?. La resposta és cada cop més clara: sabem que la Terra no és un cas singular, però també sabem que la probabilitat que dues civilitzacions suficientment properes per a que puguin contactar, coincideixin a més temporalment, tendeix a zero. Perquè segons el rellotge de la historia de la Terra, la nostra humanitat només ocupa el darrer minut de les 24 hores del planeta, i al pas que anem, no és clar que duri gaire més. Mulet diu que la vida és molt curta, en tots els sentits, però també en aquest.
La consciència profunda de la petitesa del nostre lloc, en espai i temps, ens hauria de servir com a remei contra la vanitat, l’orgull i l’obsessió per acumular poder i objectes. Perquè l’alternativa a pensar que som els millors (fins i tot els elegits per Déu) i que hem de dominar i destruir els altres, és pensar el petits que som tots plegats, en aquest món, i intentar conviure en pau per salvar-nos (els humans i la Terra).
Per cert, en Rafael Vilasanjuan explica que el problema dels conflictes oblidats és que el silenci que els envolta sempre és criminal. Diu que a l’ombra de Síria, el Iemen és el millor exemple d’una guerra que ja fa dos anys que dura sense que ens arribi el patiment dels seus habitants.
