El document de conclusions del congrés de la Reial Acadèmia Anglesa i CAETS és una petita joia i no només pel títol (vegeu la imatge) que ho diu tot amb poques paraules com bé saben fer els anglesos. Dame Ann Dowling ens recorda que cal pensar en les necessitats de la creixent població mundial (un terç de la qual no té accés adequat a atenció sanitària, per exemple) tot minimitzant la pressió sobre els recursos del planeta, i diu que aquests seran els reptes fonamentals de l’enginyeria del proper segle. De fet, els enginyers hauran de pensar més enllà de les solucions basades en la creació de noves infraestructures perquè cada vegada més, caldrà que les infraestructures físiques es complementin amb noves infraestructures socials. El document proposa un objectiu clar (promoure la qualitat de vida de tots els habitants del planeta), les seves restriccions (cal usar els recursos del planeta de manera sostenible) i el repte de crear noves infraestructures socials i físiques. És el típic planteig d’un problema d’enginyeria: de l’immens problema d’enginyeria del segle que estem enfilant. Se’ns gira feina, i molta. Només cal una cosa: que ens posem d’acord en que aquest és el nostre objectiu global, per damunt dels objectius particulars de cada grup, organització, empresa i estat.
En Rowan Douglas parla de saber mesurar el risc, un dels ingredients clau a les solucions que sempre proposa l’enginyeria, i explica que cal comprendre el risc per a poder crear sistemes resilients que ajudin al creixement sostenible i a la promoció de la dignitat humana fins i tot en condicions de crisi. En Paul Smith Lomas creu que necessitem més “justícia tecnològica” per empoderar totes les persones del món i per a que tinguin accés equitatiu a les tecnologies necessàries per a la seva vida, salut i producció, amb un èmfasi especial en l’accés a l’energia, i la Yassmin Abdel-Magied aporta la perspectiva de gènere tot dient que, per assolir una societat funcional i cohesionada, és imprescindible la participació plena i efectiva de les dones en els projectes d’enginyeria i en els rols de lideratge, així com la igualtat d’oportunitats en els àmbits polític, econòmic i social. Però la veu més crítica i visionària, al meu entendre, és la de Jason Hickel. Hickel, professor de la London School of Economics, comenta que els nivells actuals de producció i consum global estan sobrepassant la biocapacitat del planeta en un percentatge del voltant del 50%, i que aquest excés ecològic s’ha de imputar gairebé íntegrament al consum excessiu als països rics d’Occident amb la paradoxa que el creixement del PIB està disminuint el nivell de vida en lloc de millorar-lo. En Jason Hickel proposa un canvi ràpid cap el que Herman Daly anomena l’economia d’estat estacionari, que manté l’equilibri ecològic. Planteja el gran repte de l’enginyeria del segle XXI: fer compatible un fort creixement del nivell de desenvolupament humà a nivell planetari amb una reducció de recursos als països rics. Perquè decreixement no significa pobresa. És perfectament possible, diu, reduir el nostre consum de recursos mentre fem créixer les coses que realment importen: la felicitat humana, el benestar, l’educació, la salut i la longevitat. I aquest és el nucli del problema: hem de poder definir uns objectius que siguin humanament acceptables. Després, l’enginyeria ja treballarà per trobar solucions.
En Josep Fontana ens explica que cada una de les deu empreses més grans del món té més ingressos que tots els 180 països més pobres sumats, incloent Irlanda, Grècia i Israel. I quan ho llegeixo, penso que aquest és el gran dilema dels actuals i futurs enginyers: treballar, com proposa el document final del congrés de la Reial Acadèmia Anglesa d’Enginyeria, per a que el món pugui ser més humà, menys desigual i més sostenible, o bé ajudar simplement a millorar el compte de resultats de les empreses. L’enginyeria treballa sempre en base a objectius, i personalment crec que els del segle XXI no haurien de ser altres que els de desenvolupament sostenible de la ONU. Perquè els objectius d’enriquiment i les polítiques de desregulació ja han fet la seva feina i ho han destruït quasi tot.
Per cert, en Josep Fontana ens recorda també que l’aviació nord-americana va tirar entre tres i quatre vegades més bombes al Vietnam, Laos i Cambodja, que les llançades pel conjunt de forces aliades durant tota la segona guerra mundial.
