Aquests dies, mentre a Barcelona s’estan celebrant les jornades de síntesi del Congrés d’Arquitectura, he recordat que fa poc vaig assistir a una conferència sobre els objectes i les ciutats intel·ligents en aquest segle XXI. En recordo sobretot dues coses. La primera, la constatació que ara mateix ja disposem de moltes eines que ens poden millorar la vida i que el problema, més que inventar-les, és saber-les usar. La segona, una frase d’un company de Viena quan va dir que a la seva ciutat (que és considerada una “smart city“), la gent que hi viu no ha notat res. En concret, va afirmar que ell no ha vist cap millora a les seves condicions de vida. És només un reclam pel turisme, va dir. Això sí, vestit amb grans paraules.
Fa poc, en Joan Subirats, parlant del dret a la ciutat, deia que cal desemmascarar els objectius ocults que s’amaguen darrera les grans paraules que ens arriben, perquè hi ha una falsa revolució urbana que pretén construir ciutat des de l’interès per la rendibilitat. Deia que aquest enfoc permet privatitzar els beneficis tot deixant els riscs i costos en mans públiques. Deu ser així, perquè el món és ple de ciutats paradoxals que s’autodefineixen com intel·ligents (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web) i a les que la seva gent ha vist més aviat poques millores a les seves condicions de vida.
En Joan Majó ho ha dit moltes vegades i ben clar: El problema sorgeix quan oblidem que la tecnologia és un mitjà per arribar als nostres objectius, i la convertim en un fi en sí mateixa. No podem demanar res a la tecnologia si abans no sabem on volem anar, i això justament és el que passa sovint amb el projecte de moltes ciutats intel·ligents. Som nosaltres, la societat intel·ligent, la que ha de decidir on vol anar i quin món vol deixar als néts. Tenim reptes gegantins (escalfament del planeta, desigualtat creixent, guerres, migracions massives i allau de refugiats, canvi radical de model energètic, creixement demogràfic, intolerància) i no som capaços de definir objectius potents per afrontar-los.
Ens cal, entre d’altres, un nou model de transport urbà que sigui eficient, útil i respectuós amb el medi (aquí tenim eines que ens poden permetre ser molt “smarts“), un nou model energètic basat en internet i en la producció distribuïda (solar, eòlica), i un nou model d’habitatge que sigui assolible per als joves. De fet, en David Harvey deia fa poc que les administracions locals progressistes tenen l’obligació de posar a disposició de la gent una forma d’accés a la vivenda que no depengui del mercat. Deia que cal una estratègia antiespeculació als barris que estan amenaçats, per tal de protegir les persones dels especuladors. En poques paraules: necessitem gent que ens parli d’objectius des d’una perspectiva de societat intel·ligent.
Maria Sisternas, tot parlant de les jornades de síntesi del Congrés d’Arquitectura, diu que a Barcelona hi falten centenars de milers de pisos assequibles, i no hi ha prou sòl ni diners públics per executar-los. Tot seguit, fa una proposta interessant i imaginativa: la de compartir amb promotors del tercer sector la feina de construir un parc d’habitatges no especulatiu. És una proposta de societat intel·ligent que es planteja un objectiu i pensa en els mitjans per assolir-lo. Perquè el que ens cal no són solucions de ciutat intel·ligent que beneficien uns quants espabilats i acaben incrementant les desigualtats, sinó solucions integrades de societat intel·ligent que arribin a tothom, que siguin sostenibles i que, amb l’ajut de la tecnologia i la ciència, ens facin la vida més fàcil a tots.
Tenim moltes respostes i tothom ens ofereix solucions. Però són respostes que avui mateix encara cerquen la seva pregunta. I som molts els que pensem que la pregunta, l’objectiu, el què volem ser quan siguem grans, només es pot basar en principis ètics com la seguretat humana, la cultura de pau, la solidaritat, la sostenibilitat i la democràcia. Si no trobem la pregunta i no som conseqüents, és que tal vegada no ens mereixem viure al segle XXI.
———
Per cert, Louis Germain, mestre de Albert Camus, va dir que com mestre laic, pensava que havia respectat, durant tota la seva carrera, el més sagrat que hi ha en els nens: el dret a cercar la seva veritat.
