Moltes vegades, les coses s’entenen millor quan ens fixem en els racons amagats. Diuen que, per copsar bé la qualitat de vida d’un país, cal visitar les seves presons. I segons Karl Popper, el més important en una democràcia no és el fet de votar per elegir representants, sinó que els ciutadans puguin fer fora els polítics indignes (Popper parla de “removing bad leaders“). Surt algú, per la porta del darrera? Quantes vegades s’ha fet fora algú, en un determinat país?

En ciència passa una mica el mateix. A més de construir i verificar teories, la ciència serveix per a foragitar relats i mites que acabem veient que són falsos. L’actitud científica comporta trencar relats, històries i ficcions que ens hem anat creient al llarg dels segles. Perquè la ciència, que ens acaba donant més preguntes que respostes, ens va descobrint que moltes de les coses que ens expliquen són falses. I quan el mètode científic conclou que un determinat relat és fals, ho fa en base a verificacions experimentals que difícilment poden ser discutides. La ciència de les noves teories sovint és feble, però la ciència del NO a certs relats és terra ferma.

Els relats són bonics i necessaris. Tots en vivim, quan som petits i quan ens fem grans. Però hem de ser conscients que són relats i evitar la temptació de convertir-los en creences i veritats. Els antics habitants de l’Índia imaginaven que la Terra era damunt de pilars aguantats per quatre elefants drets sobre una tortuga gegant que nedava en un gran oceà i els grecs pensaven que el nostre planeta era un gran disc circular amb Grècia òbviament al centre i mar a tot el voltant, mentre que la cultura judeo-cristiana considerava que, fets a la imatge i semblança de Déu, érem al bell mig de l’Univers. Cap problema, si tots acceptem que estem parlant de relats. El problema ve quan la ciència va començar a mostrar, amb dades experimentals i gràcies a gent valenta com Nicolau Copèrnic i Galileu Galilei, que tot això no eren més que relats. Galileu ho va passar malament, i al seu amic Giordano Bruno li va costar la vida.

Als Estats Units, a Kentucky, hi ha el museu de la creació. Una de les coses que explica el museu és que l’home antic va conviure amb els dinosaures, perquè tant els dinosaures com tots els animals terrestres i l’home van ser creats el sisè dia de la creació. A Europa ens pot semblar impensable que hi hagi gent que pugui dir això i fins i tot fer-ne un museu, però als Estats Units hi ha un percentatge molt important de la població que així ho creu. De fet, la revista National Geographic va publicar fa poc un article sobre aquesta guerra que tot un sector de la població nord-americana està emprenent contra la ciència i les seves conclusions. Que una revista com el National Geographic decideixi publicar un article com aquest, no deixa de ser un indicador sociològic i antropològic. Però el que a mi em va deixar del tot glaçat van ser els atacs posteriors a la revista, des de posicions de defensa literal de la Bíblia i la creació. Només cal que entreu a internet i que cerqueu “National Geographic war on science“.

De fet, els relats són per tot arreu, i la política n’està impregnada. Un amic, parlant del referèndum a Colòmbia, deia que el resultat no l’havia sorprès perquè el sí ha guanyat als llocs on els moviments socials són forts, mentre que el relat del no s’ha escampat per les regions on el paramilitarisme campa al seu gust i per les capitals allunyades del conflicte. El cert és que Uribe ha aconseguit tirar endavant el seu relat del conflicte tot atacant la impunitat aconseguida per les FARC, però també és cert, per exemple, que el govern hi ha ajudat amagant la responsabilitat de l’Estat i de l’oligarquia en la mort d’un 80% de les víctimes. Mentre que les situacions socials i polítiques són molt complexes, les explicacions que ens arribem, senzilles i plenes de titulars, simplifiquen la realitat tot eliminant facetes essencials. Però en tot, inclosa la política, l’actitud científica és essencialment crítica amb els relats perquè no es creu res. És una actitud que implica analitzar evidències, comprovar, verificar i experimentar. Jo, moltes vegades, quan intento aplicar un mètode científic a les notícies de l’actualitat, acabo descobrint que un dels factors amagats que mou les grans actuacions és la cobdícia, l’afany de poder i la voluntat d’enriquiment d’uns pocs a costa de molts altres (jo entre ells). Ben senzill. M’estan aixecant la camisa. Això sí, amb molt bones paraules…

En Christophe Galfard diu que a la investigació científica hi ha honestedat perquè la comunitat científica es basa en sistemes de verificació. Diu que és agradable pensar que hi ha una part de la població mundial que dóna un servei a la humanitat amb alegria pels descobriments i sense objectius de poder, tot sabent les actuals veritats poden evolucionar, però que ara són aquí. D’altra banda, en Carl Sagan insistia en que la ciència és sobretot una manera de pensar. Deia que ens ha tocat viure en una societat que és exquisidament depenent de la ciència i de la tecnologia, però amb la paradoxa que quasi ningú en sap res, de ciència i tecnologia. És l’escenari ideal per a que apareguin tot tipus de relats interessats.

Per cert, en Christophe Galfard també diu que sense coneixements científics, la democràcia es torna més complicada. Davant les bestieses que diuen els polítics, diu, la ciència ens aporta reflexió i sistemes de verificació.