Fa 4.500 milions d’anys, la Terra era molt i molt calenta. Tot era un magma de minerals fosos. Després, uns 700 milions d’any més tard, quan ja hi havia atmosfera i oceans, el nostre planeta es va anar convertint en un bullidor de reaccions químiques. Però “poc” després, la química havia obert les portes a la bioquímica: sembla que els primers organismes cel·lulars, procariotes, ja hi eren fa uns 3.500 milions d’anys. És una xifra que fa fredor. La vida va colonitzar el planeta quan era ben jove, i ha anat evolucionant durant més de tres milers de milers de milers d’anys fins esculpir-nos a nosaltres.
De petits ens deien que els éssers vius es caracteritzaven per néixer, créixer, reproduir-se i morir. És correcte, però si pensem que néixer és la conseqüència directa de l’acte de reproduir-se i que la mort ja no és part de la vida, ens podem quedar amb la idea que la vida és sobretot créixer i reproduir-se. Aquests són els dos miracles de la vida: el metabolisme i la reproducció basada en la duplicació de l’ADN. Segons el físic Freeman Dyson, el metabolisme es pot definir com l’evolució d’una població en que algunes de les molècules catalitzen l’evolució d’altres. L’interessant és que s’ha vist que, sota determinades condicions, hi ha barreges de compostos orgànics que acaben evolucionant fins assolir un nivell auto-sostenible d’organització. Les reaccions catalítiques bioquímiques acaben fent el miracle i apareix el metabolisme. És un gran pas, però no n’hi ha prou, per tenir vida. Per això, en Freeman Dyson defensa la teoria del doble origen de la vida a la Terra. Dyson creu que al principi, en una etapa que anomena de bossa d’escombraries, hi havia agrupacions químiques amb un cert grau de metabolisme però sense reproducció. En un cert moment, de la bossa d’escombraries va sorgir per atzar un paràsit (proteïna com l’ADN, que es podia replicar) que, després de donar moltes voltes, va acabar “infectant” una de les criatures metabòliques primitives en un procés que va acabar sent fonamental per totes dues: la infecció va crear la primera proto-cèlula, el primer organisme metabòlic que es podia reproduir.
El metabolisme és anar en contra de la natura. És agafar energia de l’entorn per construir. Els animals construeixen nius, ruscs, teranyines i sistemes per a sobreviure amb una habilitat i perfecció que encara no sabem entendre, a més de construir el seu propi cos i fabricar els fills. Els animals més avançats construïm eines, bicicletes i tot tipus de ginys, a més de construir records. Al llarg dels anys, el metabolisme ens ajuda a construir la memòria dels nostres records de manera similar a com les abelles fan els ruscs (per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web).
Carlo Rovelli, en un llibre que fa uns mesos ja havia comentat i que està esdevenint un èxit de vendes, es pregunta d’on surt la vívida experiència del pas del temps. Diu que la indicació per respondre ve de l’estret lligam entre el temps i la calor, i del fet que només quan hi ha flux de calor el passat i el futur són diferents. El nostre metabolisme ens ajuda a reparar allò que no funciona al nostre cos, ens dóna l’energia que necessitem per viure i ens permet construir records. Però ho fa generant calor, aquesta calor humana que notem quan som en una habitació tancada plena de gent. Si no generéssim calor no podríem créixer i recordar, perquè qualsevol procés de construcció escalfa una mica més l’entorn i l’univers, segons ens explica el segon principi de la termodinàmica. Construïm records i recordem el passat perquè la calor del nostre metabolisme es dissipa cap al futur. La vida manté el flux de calor que separa passat i futur i l’utilitza per construir, en contra de la tendència natural de l’Univers.
En Carlo Rovelli també fa una analogia ben interessant. Diu que una altra manera de plantejar-se el problema de què és el pas del temps és preguntar-se què és el present: diem que allò que existeix pertany al present, perquè el passat (ja) no existeix i el futur (encara) no existeix. Però tot això és confús, perquè des d’Einstein, en física no existeix la noció “d’ara”. Rovelli ens demana que comparem “ara” amb “aquí”. “Aquí” designa el lloc on és qui parla: per a dues persones diferents, “aquí” indica dos llocs diferents. És una paraula el significat de la qual depèn d’on es pronunciï. A ningú no se li acudiria dir que les coses d’aquí existeixen mentre que les coses que no són d’aquí no existeixen. Aleshores, per què diem que les coses que són “ara” existeixen” i les altres no? El present és un fet objectiu en el món o bé només és subjectiu, com “aquí”?. Rovelli diu que la física moderna ha fet candent aquesta qüestió, perquè la relativitat especial ha demostrat que la noció de “present” també és subjectiva. I de fet, Einstein ho deia ben clar. Quan va morir el seu amic Michele Besso, Albert Einstein va escriure una carta de condol a la seva germana, dient-li això: “En Michele se’n ha anat d’aquest món estrany, una mica abans que jo. Això no vol dir res. Les persones com nosaltres, que creiem en la física, sabem que la distinció entre passat, present i futur no és més que una persistent i cabuda il.lusió”…
———
Per cert, l’Héctor Abad Faciolince diu que, gràcies a que va escriure la injustícia que es va cometre quan van assassinar el seu pare, es va curar de la necessitat de venjança i de demanar la presó per als assassins. Pensa que l’important és veure com es podria viure millor, sense tantes morts, amb menys sofriment i més tranquilitat.