La nostra percepció dels colors és a la vegada rica i limitada. Som capaços de distingir una infinitat de colors i matisos, però ens costa definir-los. Sabem dir si dos colors són iguals però no ens és fàcil explicar les seves diferències. I de fet, si no hem estudiat gaire solfeig, ens pot passar quelcom de semblant amb les melodies musicals. És curiós: els escriptors grecs tenien paraules per explicar els sentiments i les emocions, però la música i els colors fugien de les seves paraules.
En Jordi Savall, al llibre “Trítons” de George Steiner, explica que les primeres notacions musicals que incloïen la definició de l’altura dels sons són dels segles VII i VIII. Diu també que fins el segle XIX, es composava i tocava música d’acord amb l’estil dels compositors del moment, però sense tenir en compte que durant els 1.500 anys anteriors potser hi havia hagut grans mestres. A diferència de la literatura, no hi havia cap exemple musical grec que pogués servir com a model; s’havien perdut. No importava gaire, perquè creien que la música nova dels millors compositors de cada moment havia de superar per força les obres dels compositors anteriors. El gran canvi va venir l’any 1829 quan el jove Felix Mendelssohn va interpretar, per primera vegada des de la mort de Bach, la Passió segons sant Mateu. Sorprenent, oi? El primer que es va atrevir a agafar una partitura i reproduir una composició del passat va ser Mendelssohn, fa menys de 200 anys.
Per fer que la música perduri i per poder-la reproduir quan els compositors ja no hi són, l’hem de poder escriure. Les notacions musicals del cant Gregorià i després les dels segles VII i VIII van obrir la porta a infinitat de representacions escrites de melodies que ara podem interpretar i escoltar. Ara bé, hi ha una diferència essencial entre les partitures i la literatura. Les partitures són quantitatives, no qualitatives. Per escriure i representar la música cal mesurar i quantificar la tonalitat (altura), la durada, el tempo i la intensitat entre altres variables. La partitura és el model escrit d’una determinada melodia que l’explica de manera precisa i detallada (tot i que després, l’intèrpret l’acabi personalitzant en certa manera). Els músics van entendre ben aviat que reproduir significava haver representat i que representar implicava quantificar.
D’altra banda, el món dels colors, tan fascinant com el de la música, va ser un misteri fins fa ben poc. Abans d’Isaac Newton, ningú havia estudiat a fons l’arc de Sant Martí. Newton va investigar la refracció de la llum i va poder crear arcs de Sant Martí de laboratori. Amb els seus experiments va demostrar que la llum blanca conté tots els colors, que els colors bàsics són els de l’arc de Sant Martí, i que els colors no són una propietat dels objectes sinó que són una propietat de la llum. Ho va publicar l’any 1672. Un segle i mig més tard, el 1810, Goethe va ampliar el concepte de colors fonamentals (que segons Newton eren només els de l’arc de Sant Martí), tot afegint els colors complementaris: el del vermell que és el turquesa (cian), el del verd que és el porpra (magenta) i el del blau: el groc. Newton i Goethe van estudiar dues cares del mateix fenomen: Newton volia saber com es formen els colors, Goethe volia entendre com els veiem nosaltres. Perquè segons les teories perceptives, el color és la sensació causada per la llum quan aquesta interactua amb l’ull, el cervell i la nostra experiència. Ara sabem que la nostra retina no és massa diferent dels sensors de les càmeres de fotos digitals, ja que capta per separat el vermell, el verd i el blau. Després el cervell agrupa i processa la informació visual en tres canals: el canal verd-vermell, el canal blau-groc i el canal blanc-negre que ens indica el grau de claror o de foscor. I finalment, tot el que recordem es basa en els valors d’aquests tres canals.
Però, com ho podem fer per explicar i reproduir colors? Fins el segle XX no vam entendre la lliçó que els músics ja tenien ben apresa feia segles: que reproduir significa haver representat i que representar implica quantificar. L’espai de color CIE XYZ de l’any 1931 va ser el primer intent de proposar un model de color sobre la base de les mesures de la percepció humana. En l’espai de color CIE i en la majoria de models de color com l’RGB, qualsevol color es representa amb tres valors (les seves 3 coordenades). En general no cal guardar més de 3 valors perquè com ja sabem el nostre cervell només percep tres canals; no hem de representar el que no podrem percebre.
La música s’escriu en partitures i els colors s’escriuen en CIE, RGB o CMYK. Però així com la literatura i la poesia han escrit emocions i històries que ens han arribat gràcies als copistes des de fa molts segles, l’interès per la reproducció de la música va començar el 1829 i fins el 1931 no es van establir els models que van permetre començar a escriure, codificar, arxivar i reproduir colors. Només fa 85 anys. Per què va costar tant? Tal vegada és que el fet de codificar, en el món dels colors i de la pintura s’intueix com un camí que ens pot apartar de l’art. Però, segur que el fet d’escriure ens pot allunyar de la bellesa?
Tots els colors Pantone inclouen les seves coordenades en el model de color CMYK. I les composicions musicals tenen partitura. Perquè val la pena poder tornar a interpretar la música que ens agrada i poder reproduir les tonalitats de color que volem recordar. El fet de mesurar no redueix la bellesa estètica, només fa possible conservar-la per al futur.
——
Per cert, la Roser Crosas explica que la policia britànica ha matat amb una pistola elèctrica Tàser en Dalian Atkinson, exjugador de la Reial Societat. Aquestes pistoles van causar 269 morts entre el 2001 i el 2007 als Estats Units. Aquí a Catalunya, una majoria de diputats va aprovar que els mossos d’esquadra poguessin fer servir aquests artefactes. Com diu la Roser, dóna gust que dirigeixi el país gent tan assenyada.
