Un dels temes que investiga el grup de neurologia i medicina cel·lular del professor Takao Hensch, a Harward, és el desenvolupament del cervell dels infants. Fa poc, en un article a la revista Scientific American, Hensch explicava que el cervell dels nens i adolescents evoluciona a salts, durant determinats períodes “crítics” en els quals hi ha un fort increment de la plasticitat cerebral. En aquests períodes, les connexions neuronals són molt més flexibles i s’adapten i configuren en funció dels estímuls sensorials. El més interessant és que han trobat un neurotransmissor, generat per neurones del tipus paralbúmina-positiva, que sembla que és el que controla tot el procés. En d’altres paraules, tot depèn de la concentració d’un determinat component químic: l’àcid gamma-aminobutíric. A les proves que han fet amb ratolins, han vist que quan incrementen la concentració d’aquest àcid, el cervell obre les portes de la plasticitat, entra en període crític i esdevé configurable. Quan es redueix la seva concentració, es tanca el període crític i el cervell torna al seu estat habitual de plasticitat. Takao Hensch acaba dient que això pot permetre, en un futur, disposar de medicaments que permetin reiniciar períodes crítics en persones adultes. Obrir un període crític pot ser una mica com “tornar a començar”, perquè durant aquest període el cervell farà neteja de records i traumes mentre es reconfigura en base a les noves experiències. Pot servir per corregir problemes neuronals i de comportament, però ja es veu que entrem en un terreny relliscós. Hensch diu explícitament que el perill d’obrir un període crític durant l’edat adulta és que acabi erosionant la pròpia experiència del Jo.

Poc després, en Prevesh Rustagi, psiquiatra de Nebraska, va escriure un comentari a la mateixa revista. Opinava que el fet de reduir i minar la pròpia experiència del Jo no tenia perquè ser quelcom de negatiu. Deia que el nostre Ego no és més que una construcció humana arbitrària i sobrevalorada a la que altres cultures com la budista donen molta menys importància.

Vaig recordar tot això quan fa pocs dies llegia l’article d’en Ferran Requejo, que ens defineix com cecs, sords i ebris de paraules. En Ferran Requejo explica que tenim un cervell establert en diverses etapes evolutives que reaccionen de manera diferent als estímuls i que sovint entren en conflicte . Sabem que la part racional sovint no és la més eficient en el moment de prendre decisions, i que la lògica i les matemàtiques acostumen a suposar dificultats greus per a una majoria dels irònicament autoanomenats sapiens. Pensa que potser això explica que els humans puguem ser tan sofisticats en el moment de crear simfonies o elaborades teories científiques i filosòfiques, mentre som tan crèduls en relació a les surrealistes ficcions que proposen les religions o altres tipus d’ideologies. Diu que resulta ben fàcil enganyar els humans i que la creativitat humana corre paral·lela a la seva inherent i repetida estupidesa: som intrínsecament xerraires i constantment inventem ficcions que ens acabem creient i que fins i tot defensem com explicacions del món.

Tot plegat és ben sorprenent. Els nostres sentits són deficients, i ho sabem. Hi ha animals que senten, veuen i oloren millor que nosaltres. El que ens arriba és només una part ínfima de la realitat, que mai sabrem copsar i conèixer. I a més, el nostre cervell és essencialment pobre a l’hora de processar aquests limitats estímuls perceptius. Això no és dolent, perquè l’evolució ens ha regalat el savi equilibri entre complexitat cerebral i despesa energètica: el cervell que tenim, l’òrgan del nostre cos que més energia requereix, no cal que sigui més complicat perquè el que tenim ja ens permet viure i fer volar coloms. Però és clar que som éssers racionals ineficients, que divaguem la major part del temps, que oblidem les coses i que ens costa baixar de la figuera. Això sí, no parem de xerrar. Inventem i expliquem histories que ens acabem creient, i fem interpretacions que defensem aferrissadament com a certes.

L’article d’en Ferran Requejo, a cavall entre la filosofia i la ciència, és un antídot contra la vanitat i contra la temptació de pensar que som els reis del món i que hem estat fets a imatge i semblança dels déus. Per això, les idees de Takao Hensch matisades per Prevesh Rustagi ens poden obrir una escletxa d’esperança. Us imagineu un futur on la gent pugui fer tractaments de neteja cerebral que obrin, controladament, nous períodes crítics? Si tot plegat s’aconsegueix controlar bé, pot ser una mena de reencarnació en el nostre propi cos i una poda de la vanitat i de l’Ego que hem anat acumulant durant la nostra vida. Clar que, si no ens volem arriscar, podem pensar en solucions més assequibles. Perquè, com diuen tant en Hensch com en Rustagi, la meditació incrementa la plasticitat cerebral i d’alguna manera ens apropa als períodes crítics.

Un darrer apunt: en Ferran Requejo pensa que en relació a la realitat, incloent-hi la nostra i a pesar de l’importants que creiem que som, no deixarem mai de ser nens. Uns nens que disposen d’un cervell que és un nyap evolutiu meravellós, diu.

———

Per cert, la Sílvia Soler ens recorda la Tatiana Sisquella, i ho fa amb les seves paraules: De tant en tant, ara mateix potser, busqueu un instant lleuger; poseu-hi tota la vostra atenció i gaudiu-lo. Quan acabeu, ja continuareu i, si ha funcionat, alguna cosa haurà canviat, possiblement a millor.