Hi ha mapes que expliquen i aclareixen moltes coses només amb un cop d’ull. Els dos mapes que veieu aquí al costat són d’aquest blog del Huffington Post, que n’inclou un total de vuit. L’autora, la Vicky Ramírez, diu que són mapes que ens canviaran la nostra visió d’Àfrica. El de dalt mostra l’ús d’internet, i és ben explícit. En el de sota, la mida dels països és proporcional a la riquesa de la seva activitat econòmica. A la web hi podeu trobar, a més, el mapa de l’esclavitud i del tràfic de persones, el mapa del risc de sequera i el de la pobresa energètica. És difícil afegir paraules, un cop els has vist.

La Vicky Ramírez observa que les zones de la Terra amb més nivell d’ingressos tenen una esperança de vida alta, de 77 anys pels homes i 83 per a les dones, front als 58 i 60 anys de la gent que viu a les zones més pobres. Nosaltres ens queixem que algunes vegades i a segons quins llocs tenim poca cobertura, quan aquesta és una pregunta que mig món no es pot ni plantejar. Perquè els dos mapes del món de la imatge són els mapes de les preguntes. Al nord, la preocupació és mantenir la qualitat de vida, viure amb la màxima seguretat i sense cap risc, acumular reserves energètiques i de minerals al cost que sigui, tancar les fronteres per a que no ens molestin els refugiats i els desplaçats. Al sud, aquestes preguntes no existeixen i tot és molt més primari: no patir sequeres, poder menjar cada dia i que no et matin.

En tot cas, permeteu-me que, per acabar, faci una petita excursió al món de la ciència. Estem acostumats a veure mapamundis que fan grans els països del nord i encongeixen els del sud (com les projeccions de Mercator, Robinson i Miller). La projecció de Peters fa més justícia als països del sud, però tampoc és exacta perquè, com bé ens explica la geometria, és impossible representar una esfera en un pla sense distorsió. I ara, fa pocs anys, hem començat a veure mapes del món que canvien la mida dels països en funció del que volen representar. Aquí en teniu de tot tipus. Penso que són una bona idea perquè donen una imatge visual immediata del que volen mostrar. I a més no són difícils de crear. Com podeu veure a la nota del final, s’obtenen amb tècniques que neixen de la connexió entre la cartografia i la física. Interessant, oi? El principi de la difusió ens ajuda a visualitzar l’estat deplorable en el qual hem deixat l’oblidat continent Africà.

Per cert, en Joan Antoni Melé diu que l’especulació és una arma de destrucció massiva, i que no hem de portar diners al banc si no sabem en què els invertirà.

———-

NOTA: Ara fa 12 anys, el 2004, en Michael Gastner i en Mark Newman van publicar un article molt interessant al PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences, USA), en el que proposaven un nou mètode per a construir mapes basats en qualsevol tipus de dades. Abans, els mapamundis es feien a partir de projeccions com la cilíndrica de Miller (que és la que teniu a la part superior de la imatge), la de Robinsom o altres, i només consideraven la forma i extensió dels diferents països i continents. L’algorisme de Gastner i Newman es basa en el principi físic de la difusió. La seva idea és el que recentment ha permès crear mapes fortament il·lustratius de les desigualtats al món. Per veure-ho en un exemple, suposem que volem dibuixar un mapa com el de dalt, que mostri la riquesa de cada país. Comencem estenent un mapa clàssic del món damunt la taula, i pintem tots i cadascun dels països amb pintura a l’aigua i amb una densitat de colorant que sigui proporcional al valor de la seva riquesa. Si ho deixem en repòs en un ambient humit per a que la pintura no s’assequi, el colorant s’anirà difonent a través de les fronteres entre països, migrant dels països més rics als més pobres fins que al final, la concentració de colorant serà uniforme a tot el mapa. Doncs bé, a la proposta de Michael Gastner i Mark Newman, l’extensió final de cada país es troba a partir de la regió on han migrat i s’han establert les seves partícules de colorant. Una altra manera de veure-ho és pensar que construïm petites parets verticals elàstiques (per exemple, de goma) a totes les fronteres i límits dels països, i que omplim la zona corresponent a cada país amb aigua, com si fos una piscina, fins una alçada proporcional a la seva riquesa. La pressió de l’aigua dels països més rics  empenyerà les seves fronteres tot reduint la mida dels més pobres, en un procés de difusió de pressió que acabarà quan totes les alçades d’aigua s’equilibrin al mateix nivell. L’algorisme de Gastner i Newman dóna bons resultats, i ha estat molt utilitzat els darrers anys. Per a més detalls, podeu consultar l’article original de Michael Gastner i Mark Newman.