Fa pocs dies vaig estar visitant el centre cívic de Can Portabella, a Sant Andreu. És el resultat de la remodelació de la seu de l’antiga Societé Lanière Barcelonaise, i és un bon exemple del que es pot fer en arquitectura quan es treballa amb objectius d’eficiència energètica. El seu arquitecte, Josep Bunyesc, ha intentat que funcioni tot l’any amb el menor consum energètic possible. Hi ha sensors de temperatura, sistemes de ventilació i regulació climàtica interior, una capa d’aïllament de 12 centímetres a l’antiga façana i una capa de 24 centímetres de material que cobreix la teulada. A la foto podeu veure el revestiment exterior de xapa foradada. Les parets interiors són de fusta i molt gruixudes (uns 20 centímetres) perquè Bunyesc treballa amb fusta transpirable que evita la condensació i amb llana d’ovella per aïllar del fred i de la calor. De fet, les plaques fotovoltaiques de la teulada moltes vegades generen més energia de la que necessita l’edifici.

Les cases passives es van començar a popularitzar ara fa uns 37 anys a les escoles d’arquitectura a partir de la publicació del llibre “Passive Energy Book” de Edward Mazria. Són cases que garanteixen una temperatura constant de confort en el seu interior, estiu i hivern, sense consumir pràcticament res d’energia externa. Ara bé, aquest “pràcticament” fa que sigui millor parlar de construccions quasi passives que d’edificis i cases passius, perquè les anomenades cases passives acaben tenint un sistema de calefacció alternatiu per aquells dies en els que les condicions climàtiques ho fan necessari. Ho diu molt bé en Josep Bunyesc quan explica que ha intentat que les seves cases funcionin tot l’any amb el menor consum energètic possible, i ho diu la mateixa Unió Europea a la seva directiva EPBD 2010/31/EU quan parla d’edificis amb consum quasi nul d’energia. En el cas concret de la seva casa dels afores de Lleida, Josep Bunyesc no paga mai més de 300 euros anuals per la seva factura energètica de calefacció i aire condicionat.

Els sistemes passius de captació indirecta es basen en un molt bon aïllament (que evidentment serveix tant a l’estiu com a l’hivern), en captadors que a l’hivern condueixen l’escalfor del sol cap a l’interior, i en sistemes de ventilació per convecció per a l’estiu. Hi ha molts tipus de sistemes passius de captació indirecta, però un dels més importants és l’anomenada paret Tromble, inventada per Michel Tromble. Aquest sistema consta d’un vidre vertical davant d’un mur massís negre que fa d’acumulador per efecte hivernacle, tot difonent l’escalfor a l’interior de la casa.

L’arquitectura bioclimàtica i els edificis quasi passius són una molt bona noticia de cara al futur. Estem aprenent a dissenyar cases que mantenen una bona temperatura a l’hivern sense pràcticament cap despesa energètica, i anem veient que també les podrem mantenir fresquetes a l’estiu sense necessitat de gastar res. En aquest aspecte podem dir que anem en la bona direcció, oi?

Per cert, el dissenyador Miquel Milà reivindica, en contra de l’obsolescència programada, la noblesa de les coses ben fetes. Diu que li agrada veure envellir els objectes perquè l’envelliment enriqueix objectes, alguns materials nobles com la fusta i la pedra, i fins i tot algunes persones.