El passat divendres 13 de novembre, mentre dinava, vaig llegir un article de Sami Naïr sobre les revoltes d’ara fa deu anys als suburbis de París. Van ser tres setmanes de foc entre el 27 d’octubre i el 17 de novembre de 2005. Sami Naïr explicava que, a pesar dels diners invertits després de les revoltes, no s’havia resolt ni la inserció laboral ni la pobresa de les famílies immigrants, que de fet ha anat creixent, durant aquests anys. I deia que, mentre l’any 2005 la revolta va ser fonamentalment social i política, ara hi ha una part de la gent desenganyada i sense esperança. La conseqüència, l’element novedós, és la radicalització religiosa: una part no menyspreable de la població d’aquests suburbis ja no creu en la integració i ja no es vol identificar amb la societat francesa. Pensa que no hi ha solució social i troba un recurs salvador en la identitat religiosa. En poques paraules: segurament, la mala gestió de la crisi ha estat amplificant el fanatisme.
Quan, poques hores després, escoltava trasbalsat les noticies sobre els atemptats de París, no vaig poder deixar de pensar en l’article de Sami Naïr. Quina és la responsabilitat dels nostres països en tot el que està passant? Qui havia fabricat les armes dels atemptats de París? Qui havia fet negoci venent-les? De quins països és la tecnologia d’aquestes armes?
I no només a París. Qui es va beneficiar econòmicament de la Guerra d’Iraq? Qui va treure profit de la de Líbia? Sembla ser que Espanya se’n va poder beneficiar poc, perquè l’acord era que el repartiment del petroli de Líbia un cop eliminat el règim que de sobte va deixar de ser útil a Occident, era proporcional al grau d’involucració en l’operació bèl·lica. Com que Espanya hi va tenir un paper força moderat, va acabar rebent un tros petitet del botí.
M’agrada la imatge de dalt, perquè mostra la petitesa del nostre planeta blau. És d’aquesta pàgina web. Els humans som éssers ínfims i limitats, però vanitosos, fanàtics i amb un interès desmesurat per l’apropiació, com denuncien Christian Laval i Pierre Dardot en els seus darrers llibres. Laval i Dardot denuncien les lògiques d’apropiació i privatització així com la lògica de depredació, que poden venir tan de propietaris privats com de grans depredacions d’Estat dissenyades per apropiar-se de dominis o de recursos naturals. I de fet, la veritat és que em costa d’entendre per què parlem tant dels perills (reals) que comporta el fanatisme religiós però no analitzem també els perills associats als fanatismes inherents al model social i econòmic del nostre primer món: el fanatisme econòmic, l’afany depredador i la voluntat de mantenir un model mundial basat en l’apropiació, els privilegis i les desigualtats. La nostra ambició econòmica arriba fins i tot al punt de voler fer negoci amb les armes que els venem per a que es matin entre ells, però que alguns cops acaben matant a casa nostra.
Jordi Moreras opina que Europa no està en guerra, encara que reconeix que les accions bèl·liques teledirigides contra el Daesh segueixen provocant moltes més víctimes que els kamikazes de París. I explica que cal potenciar molt més els mecanismes que afavoreixen la creació de pertinences positives de totes les ciutadanes i ciutadans Europeus, perquè si es permet que la desafecció enfront de les llibertats i drets humans fa que un jove musulmà es radicalitzi, estarem reconeixent que ser Europeu representa compartir una identitat en regressió. Tal vegada té una mica de raó…
Per cert, Andrea Camilleri diu que el que s’ha fet a Grècia és un matricidi, és matar la pròpia mare. Pensa que tot és degut al fet de només raonar en base a l’economia.
