Com és que al matí veiem la Lluna? Quan passa, això? Quan fa pocs dies em van fer aquesta pregunta, he de reconèixer que vaig quedar bastant sorprès. Tots ens hem acostumat a veure la Lluna, però ja quasi no observem el cel i no en sabem gaire, del seu comportament. De fet, hem de reconèixer que, de tot això, els antics en sabien molt més que nosaltres. Les nits eren fosques i estrellades, i els nostres avantpassats gaudien observant el cel i l’harmonia de la Lluna i els planetes sobre el fons d’estrelles. La Lluna és un rellotge de precisió, que repeteix, segle rere segle, les seves quatre fases cada 29 dies, 12 hores, 44 minuts i 2.78 segons. Aquest és el període de la seva revolució sinòdica, que no és més que el temps que necessita per a tornar a ocupar la mateixa posició relativa en relació al sol i a la terra (el que s’anomena un mes lunar). El terminador lunar anava canviant quan encara no hi érem i ho farà quan ja no hi siguem. Mireu la imatge animada d’aquesta pàgina web. Mostra el canvi de fases de la Lluna tal com el veiem des de l’hemisferi nord. La fase lunar és l’aparença de la porció de la Lluna il·luminada pel Sol perquè la part que és a l’ombra, si no ens hi fixem molt bé, es confon amb la foscor del cel de nit.

Imaginem que fem com els antics, i que volem entendre què fan el Sol i la Lluna. No tenim pressa. Preparem una cadira, i ens disposem a contemplar el cel ben asseguts. Ens marquem una línia imaginària al cel, que surti d’algun punt de l’horitzó davant nostre (ho podem fer amb una vertical, encara que si ho volem fer bé, el millor és imaginar un meridià del cel: una línia perpendicular a la trajectòria aparent del Sol o de la Lluna al cel). Veurem que alguns dies, el Sol va “avançat” amb relació a la Lluna (passa abans per la nostra línia imaginària ). Altres dies, el Sol va “retardat” i travessa la nostra línia més tard que la Lluna. Tot és molt regular, perquè l’angle entre el Sol i la Lluna dona tota la volta, de zero a 360 graus, en el transcurs d’un mes lunar. En 24 hores, el canvi és d’uns 360/29,5 graus. L’angle és zero en el moment de la Lluna nova, i llavors el Sol es va avançant a la Lluna durant dues setmanes fins que el dia de la Lluna plena, l’angle és de 180 graus. Després, el Sol comença a anar “retardat” fins la següent Lluna nova. Quan la Lluna és prop (per davant o per darrera) de ser nova, el Sol i la Lluna passen pel mateix meridià del cel amb poca diferència de temps. Mirant la Lluna, Aristarc de Samos va descobrir la bellesa del raonament intrínsec. Va entendre que el triangle Sol-Lluna-Terra era rectangle (amb l’angle recte situat a la Lluna) en els instants de quart creixent i quart minvant. I ens va mostrar que podem entendre molt del que passa al nostre sistema solar i a l’Univers, des de dins, des del nostre poblet a la terra, sense haver de sortir-ne. Només observant, deduint i pensant. Anant a la Lluna amb la imaginació.

Tornem a la pregunta sobre si la Lluna també es veu, als matins. De fet, la Lluna es veu quasi sempre en algun moment del dia, i la veurem si sabem mirar el cel al lloc i hora adequats. Quan és creixent es veu a la tarda, i quan és minvant, es veu al matí. Lògicament, es veu al matí quan el Sol va retardat, i es veu a la tarda o al capvespre quan el Sol va avançat. Només no es veu de dia quan som en fase la Lluna plena, perquè aquests dia, el Sol i la Lluna són un a cada banda de la terra. Però pocs dies abans de la Lluna plena la veiem al capvespre, i just després de la Lluna plena s’ens mostra a l’alba.

Caminar pel camp al matí, a la sortida del Sol, és tota una experiència. I més si ho fem un o dos dies després de la Lluna plena, perquè tots dos astres, el Sol i la Lluna, són al cel. És el que mostra la foto de dalt, que vaig fer el passat u d’agost. Durant una estona podem anar observant el seu moviment conjunt: l’un puja, l’altre baixa, com els braços d’una immensa balança. Semblen veritablement clavats a la volta del cel, a una esfera gegantina que gira lentament mentre nosaltres comencem el dia. Ara sabem que Ptolomeu es va equivocar, però aquesta dansa conjunta dels dos astres ens fa comprendre que quan comencem a mirar el cel, el més intuïtiu és acabar pensant com Plató, Aristòtil i ell.

Per cert, en Frédéric Gros diu que per anar poc a poc no hi ha res millor que caminar. Per caminar només fan falta dues cames, tot el demés és superflu. Ens diu: “si volen anar més ràpid, llavors no caminin: rodin, patinin, volin”.