De tant en tant tenim alguna idea que ens sembla realment interessant, i ens sentim tot cofois. Però potser ens pot ser útil pensar en el que va dir Einstein. Albert Einstein deia que en tota la seva vida només havia tingut dues idees genuïnes.

George Steiner ha escrit un llibret sobre el pensament humà. De fet diu que no sabem què és el pensament ni què és pensar. Però diu que Parmènides i Descartes ja van identificar el pensament amb l’èsser. Encara que el pensament continua fins i tot quan dormint, pel que sabem no continua després de la mort.

Steiner diu que pensar és habitualment una activitat matussera i maldestra. Excepte en pocs moments de concentració, el pensament flueix i no està sotmès a control. Però és justament aquest moviment involuntari i polimòrfic el que ens permet respondre de forma adequada als estímuls espontanis, i és el que ens ha portat a alguns cims de comprensió, creativitat i realització humanes. Som pensament, però el pensament és molt banal. Aquesta és la gran contradicció, diu. El pensament original és extraordinàriament rar, com ja ens deia Einstein. Ara bé, pensar en nosaltres és el principal constituent de la identitat personal. El fet de pensar ens fa presents a nosaltres mateixos. A les bogeries, en canvi, es deixa de pensar i l’ego es dilueix. D’altra banda, ningú pot penetrar els meus pensaments, i per això ningú pot morir per mi. El pensament és la única possessió segura que tenim. Pensar elabora la nostra essència.

El pensament és opac. Fins i tot els éssers humans més units i més sincers continuen sent uns desconeguts, més o menys declarats, l’un per l’altre. Per això, l’amor entre éssers que pensen és una mena de gràcia miraculosa, diu Steiner. El pensament només és més llegible (no ens hi podem pensar bé) en les explosions d’energia desfermada: la por, l’odi i la rialla espontània. En canvi, el somriure és l’antítesi de la rialla. La capacitat de mentir és part essencial de la condició humana.

Pensem, però hem aconseguit entendre ben poques coses. George Steiner cita el que deia Sòfocles a Antígona, l’oda coral sobre l’home: el pensament exalta l’home sobre tots els altres éssers vius; però el fa estrany a si mateix i davant l’enormitat del món.  Ens preguntem, i això és part de la dignitat de la nostra humanitat. Ens preguntem sobre l’existència i la vida, sobre la mort i sobre la divinitat. Però no estem ni un pam més a prop que Plató o Parmènides de trobar solucions verificables. Ara bé, el vertigen de preguntar propicia una vida abocada a l’examen de tot. És així…

Per cert, en Juan Luis Arsuaga diu que l’evolució no cerca, però troba.