L’any 1913, el professor anglès Edmund Fournier d’Albe va inventar l’optòfon. Es tractava d’un giny pensat per a que els cecs poguessin llegir. El optòfon tenia un conjunt de petits fotosensors de seleni, disposats adequadament. Aquests sensors, en moure l’optòfon per damunt d’un text escrit, detectaven el blanc del paper i els canvis a negre quan passaven pel damunt de diverses parts de cada una de les lletres. Cada sensor, si detectava color blanc, generava una nota musical específica i diferent de la dels altres: per exemple, el sensor que anava passant per la part superior de les lletres produïa una nota aguda mentre que els senyals dels sensors a la zona inferior de les lletres es convertien en notes més greus. Els canvis a color negre silenciaven els senyals audibles, de manera que a les zones blanques del paper escoltàvem totes les notes a la vegada i damunt les lletres només escoltàvem les de les seves parts blanques. De fet, podem dir que l’optòfon era com una pianola dirigida pel text escrit o com un telèfon sense “tele” i amb “opto”. El seu èxit va ser limitat, però segons diuen, els seus usuaris aconseguien llegir amb el so (això sí, amb un bon entrenament).

L’optòfon, l’estetoscopi i els detectors Geiger de radioactivitat tenen una cosa en comú: ens ajuden a interpretar i entendre fenòmens i símbols amb el so. Tots ells es basen en la bona sensibilitat del nostre sentit auditiu.

El neurocientífic Bechara Saab explica que la nostra percepció auditiva es centra en una regió del cervell anomenada calze de Held, la zona que conté més sinapsis. Aquesta regió amb forma de flor és capaç d’emetre neurotransmissors que envien missatges neuronals a un ritme de fins 800 vegades per segon. La imatge de dalt, que he tret d’aquesta web, mostra alguns calzes de Held de cervells humans. D’altra banda, i encara que no ens ho sembli, la velocitat de les connexions neuronals a la regió del cervell dedicada a la visió és més baixa. Bechara Saab explica que la conseqüència de tot plegat és que la nostra oïda pot captar estímuls que ens són totalment invisibles. Podem percebre detalls que duren pocs mili-segons mentre que la vista no pot detectar cap fenomen que duri menys de 1/50 de segon. Pel que fa a fenòmens efímers, som millors amb l’oïda que amb la vista.

Hi ha sons que podem percebre directament amb instruments que els amplifiquen, com l’estetoscopi. Heu escoltat mai el so del cor i dels pulmons? Aquí el teniu. Però hi ha molts altres fenòmens que no podem escoltar perquè són massa subtils, massa ràpids, massa lents, massa llunyans… En aquests casos, el que podem fer és transformar-los, amplificar-los i canviar-los d’escala de temps per a fer-los audibles. El procés de modificar i transformar un conjunt de dades que canvia al llarg del temps per tal de transformar-lo en un so audible s’anomena sonificació. La sonificació aprofita la nostra especial habilitat per detectar detalls quasi imperceptibles en els sons, de manera que podem acabar detectant aspectes i diferències que d’altra manera no veuríem. En aquest vídeo ens ho explica Domenico Vicinanza, de la xarxa europea de recerca GEANT, i si us interessa podeu trobar més informació en aquest article d’en Ron Cowen a la revista Nature – Scientific American. D’altra banda, en aquest vídeo de la BBC podem escoltar el so de les estrelles i adonar-nos de les diferències de so segons la seva mida. En aquest cas, la sonificació s’ha fet canviant l’escala de temps i transformant les petites variacions en la intensitat de la llum estel·lar en diferents freqüències del so.

Escoltar les dades és una bona manera d’entendre-les, ens diu en Ron Cowen. Ens adonem del quasi invisible i podem descobrir detalls i canvis subtils. En aquesta web de la NASA podeu trobar un bon nombre de sons i en aquesta altra, que conté un àudio ben curiós, veureu el que cal fer per escoltar el so del gir de Saturn. Però no tot és l’espai. En el camp de la medicina, un grup de científics de la Universitat de York està utilitzant sonificació per a detectar tumors cancerígens microscòpics que és impossible detectar d’altres maneres. En aquest cas, la sonificació es fa transformant la cadència de reproducció de les cèl·lules en sons més greus o més aguts, aprofitant el fet que la velocitat de reproducció de les cèl·lules canceroses és diferent de la de les normals. És possible que aviat tinguem estetoscopis específics per a la detecció de tumors…

Per cert, la Cristina Manzano parla de l’aniversari del segrest de més de 200 noies a Chibok, Nigèria, de l’oblit del que passa a l’Àfrica i de l’informe recent d’Amnistia Internacional sobre Boko Haram. Diu que lamentablement, som davant de la insuportable banalitat de la solidaritat global.