Aquests dies tothom parla del que tindrem i del que sabrem l’any 2015. Els mitjans de comunicació van plens d’anàlisis i prediccions. Suposo que imaginar el que sabrem i el que ens pot passar ens tranquil·litza perquè així ens fem la il·lusió que ho tenim tot més controlat. Necessitem saber. Veiem prediccions meteorològiques i econòmiques, tenim horòscops i fem càbales sobre el futur polític. No sempre ho encertem, després ja vindrà el que no esperàvem, com diu la Carme Colomina. Però, encara que tot això ja ho sabem, fa poc vaig sentir una frase que em va sobtar. Un amic, tot parlant, va dir: els científics ho sabeu tot!

El cert és que no sabem res. Després de l’optimisme de Laplace i de molts altres científics del segle XIX, la ciència actual és molt més realista i sap de la seva ignorància. Ja fa molts anys, quasi cent, els científics van redescobrir el sentit profund de la frase que Sòcrates havia formulat fa 2400 anys. Només sabem que no sabem res. Tan sols hem descobert algunes lleis i regularitats de l’Univers. No entenem els misteris de la vida, no entenem el per què de la fletxa del temps, no sabem què és la matèria ni d’on surt la força de la gravetat. Les grans preguntes, moltes d’elles a cavall entre la ciència i la filosofia, són misteris, caixes tancades que no podem obrir. Erwin Schroedinger deia que la ciència autèntica assumeix els forats dels àmbits no explicats, i no els vol omplir. I Einstein ens advertia sobre la caducitat de les teories científiques. La ciència actual sap de les seves limitacions i és més propera a la filosofia que la de fa un o dos segles. Com diu Adela Cortina, en les èpoques de més progrés la filosofia ha treballat colze a colze amb les ciències, i ha estat aquesta fecundació mútua entre filosofia i ciències el que ha generat el millor saber. Diu també que quan la filosofia ignora els avenços científics es perd en buides elucubracions, mentre que les ciències que ignoren el marc filosòfic perden sentit i fonament.

Sabem alguna cosa de la interacció entre matèria i energia, i podem fer fotos i vídeos amb el telèfon mòbil gràcies a l’efecte fotoelèctric que ens va saber explicar Albert Einstein. Podem enviar naus a Plutó i a alguns asteroides i cometes gràcies a Kepler i Newton. Podem fer prediccions econòmiques, meteorològiques i del comportament social a curt termini gràcies als nostres minsos coneixements estadístics i dels sistemes dinàmics. Però no sabem l’estructura de la matèria, no entenem ni la nostra ment ni el fenomen de la consciència, no entenem el fenomen del dormir, i ni tan sols sabem gaire cosa del que feien els nostres avantpassats de fa 2200 anys. En tot cas, el que és clar és que el rendiment que ens han donat les poques lleis i regularitats que hem descobert ha estat miraculós. El poc que sabem ens permet fer ginys amb els que si volguéssim podríem viure millor. Són els sistemes per a captar les energies netes de la natura, són les noves tecnologies mèdiques, és internet i la xarxa global d’informació i comunicació, i tants d’altres. Ha estat el miracle dels pans i els peixos, l’explosió tecnològica que veiem conviure amb l’actual i obligada modèstia científica. La tecnologia beu de la ciència, mentre la ciència s’ha de mirar en la filosofia per aprendre a moderar-se.

Quan alguna teoria científica ens diu que X és la causa de Y, no sempre ens ho hem de creure: poden arribar noves teories amb noves interpretacions. Però quan la ciència ens demostra que alguna cosa no pot ser, és clar que no ho és. Mentre les explicacions de les teories poden ser caduques, les demostracions del que NO pot ser són perdurables, perquè desmenteixen mites. La ciència ja n’ha desmentit molts, dient-nos que NO. Desprès de Copèrnic, Kepler, Galileo i Newton sabem que la Terra no és al centre de l’Univers (per cert, on és el centre?). Sabem que els alquimistes cercaven una quimera i que les reaccions químiques no poden fabricar or. Sabem que mai arribarem a viure sense riscs i ben protegits de les catàstrofes. Sabem que no som infinits perquè res ho és, i sabem que som limitats en espai i temps. No és cert, com ens explica en Daniel Closa, que en lluna plena neixin més criatures i és fals que l’aigua de la pica gira al revés a l’hemisferi sud. Però probablement, qui va trencar més mites va ser en Kurt Goedel. Fa 84 anys va enunciar el seus dos teoremes, el segon dels quals diu que cap sistema consistent no es pot usar per demostrar-se a si mateix (el primer diu que en qualsevol formalització consistent de les matemàtiques que sigui prou forta per definir el concepte de nombres naturals, es pot construir una afirmació que ni es pot demostrar ni es pot refutar dins d’aquest sistema). En d’altres paraules: NO existeix la perfecció en matemàtiques, perquè tot sistema matemàtic conté afirmacions que ni es poden demostrar ni refutar. Kurt Gödel va enfonsar de cop tots els intents de construir teories matemàtiques racionals i completes, com el programa de Hilbert i els treballs de Bertrand Russell en els seus Principia Mathematica, i va fer caure dels núvols a molts científics. Probablement, va dir el NO més important de tot el segle XX.

Hi ha una cosa ben segura: al final de 2015, no sabrem quasi res. Però, en canvi, tot fent camí, hem pogut anar sabent que molts mites són falsos i molts grans projectes no poden arribar a bon port. Això és la ciència.

Per cert, mai he entès els titulars dels diaris i les seves classificacions. Per què trobem els temes de ciència i tecnologia a l’apartat de societat, en un calaix de sastre que comparteixen amb l’avortament i la llei mordassa?