En Josep Maria Espinàs diu que l’impressiona que sigui tan fàcil morir absurdament, com el nen que fa poques setmanes va ser abatut per tres policies a Cleveland. Té tota la raó. En aquest món que ens sembla tan avançat tecnològicament, ens relacionem, ens odiem i ens matem com fa deu o vint segles. Ens hem acostumat a llegir notícies que cada dia ens informen de la mort de persones innocents. I tot es tapa, quasi tot queda impune, com la mort del periodista José Couso o les morts que constantment denuncien organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch. Tristament, la ciència i la tecnologia han servit massa vegades a la industria militar i han contribuït a la fabricació de les armes que després ens acaben matant.
Un dels informes del Centre Delàs per la Pau es pregunta quina classe de moral justifica utilitzar uns productes que serveixen per destruir vides humanes. D’altra banda, explica que és evident que s’està implantant a Catalunya un complex militar industrial estretament lligat al desenvolupament del sector aeronàutic i de l’espai. La despesa militar en armament sempre representa una disminució de la inversió pública productiva en termes de rendibilitat social. Perquè aquests mateixos recursos materials, de béns d’equip, de coneixements tecnològics i de mà d’obra, destinats a altres sectors de la producció civil, generarien majors beneficis socials.
La ben coneguda i tan citada Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 3, diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona. És quelcom d’inherent a la dignitat humana. Com deia el poeta Luis Cernuda, la destrucció i la mort, sigui quin sigui el pretext, no es poden cantar ni molt menys glorificar. I com que tot dret genera un deure, tal vegada hauríem de parlar del Deure Universal de no matar, no penseu?
Cada cop estic més convençut que totes les morts extrajudicials són potencialment punibles i que, de la mateixa manera que les tortures, han de poder ser jutjades per tribunals adients amb jurisdicció universal. Diem que vivim en sistemes democràtics amb separació de poders, i ens agradar pensar que tenim una declaració dels drets humans que parla del dret de tothom a la vida i del dret a tenir un judici just. D’altra banda, cada cop hi ha més països que han abolit la pena de mort. En aquest context en el que els jutges no poden decretar la pena capital, com és que els governs, els poders executius, decideixen matar? No és legítim que el poder executiu usurpi competències del judicial. En els actuals Estats de dret sense pena de mort, és perfectament argumentable que els poders executius no poden torturar ni matar. En democràcia, els Estats es reserven el recurs a la violència. Però és un recurs limitat, perquè és en mans del poder judicial i perquè ja hem abolit la pena de mort. En el moment que les morts judicials han deixat d’existir, les altres deixen de ser legítimes. La meva conclusió és que totes les morts extrajudicials (per part de la policia, exèrcit o serveis secrets) han de poder ser punibles i han de poder ser jutjades pel tribunals amb jurisdicció universal, com és el cas del Tribunal Penal Internacional.
Tothom té dret a somiar. El meu somni és un món en el que la ciència i la tecnologia serveixin per a construir i viure millor, i no per destruir. Un món en el que els néts dels nostres néts hi puguin viure bé. Un món sense pena de mort, amb control de les desigualtats, basat en una cultura de pau i en la sortida negociada dels conflictes. Un món en que les morts, extrajudicials, siguin sempre objecte de judici. Un món en el que no hi hagi comerç d’armes i en el que les armes deixin de ser mortals. És utòpic, ho sé. Però quan penso en utopies em ve al cap la frase de Gandhi, que deia: “sigues el canvi que vols al món”. Potser cal ser una mica utòpic si volem canviar alguna cosa, oi?
Per cert, en Rafael Sánchez Ferlosio diu que ningú s’atrevirà a negar que els bons, molt abans de ser Bons, són els Nostres. Els Nostres són els que guanyen, els que han de guanyar. I diu que les armes de foc han estat l’instrument capital dels herois de la gran epopeia del Destí Manifest.
