L’altre dia, al carrer, em vaig trobar aquest cartell de l’ajuntament de Barcelona, i vaig pensar en Thomas Alva Edison. Segurament, a Edison li agradava la xocolata. Però no és això el que vaig pensar. Em va venir al cap una frase seva. Edison deia: “no he fallat. Només he trobat deu mil camins que no funcionen”. És una bona manera d’expressar el que és la recerca. Edison va haver de fracassar moltes vegades fins trobar la bombeta incandescent, i el xocolater Xavier ha hagut de fer cinc-centres proves per aconseguir sis varietats de xocolata. La frase d’Edison, optimista i engrescadora, la va citar Elif Bilgin en una entrevista. Elif Bilgin, de setze anys, va rebre l’any passat el premi Science and Action Award per haver trobat un nou bioplàstic que va saber sintetitzar a partir de peles de plàtan després de fer 10 proves fallides.

Els qui treballem a la Universitat som uns privilegiats. No ens fem rics, però treballem amb els joves estudiants, abans i després de graduar-se. I això és meravellós. Alguns d’ells, els pocs que s’animen a fer el doctorat, volen aprendre a fer recerca. No és fàcil. Aquest any he acabat recordant la frase d’Edison a dos estudiants, que per diferents circumstàncies estaven en moments de desànim i no acabaven d’obtenir resultats concrets.

Els estudiants de doctorat es pregunten què és la recerca. Després, poc a poc, ho aniran descobrint. Els que han acabat i ja són doctors saben que recerca vol dir preguntar-se sempre, llegir, cercar, experimentar i fer fer moltes proves, amb una actitud d’esforç i constància, sense defallir i amb esperit critic per analitzar sense prejudicis. Ja sabem, la bona xocolata es fa esperar i potser no surt fins després d’haver fet més de quatre-centes proves. El més important que es fa durant el doctorat és entendre què és això de la recerca. Al final, els estudiants, a més de fer la seva tesi, hauran acabat entenent què és la recerca, amb tot el que això comporta. Una actitud d’esperit crític davant la vida i moltes més coses.

Hi ha qui creu que la ciència és l’àmbit de les certeses, i que la recerca científica vol acabar trobant explicacions a tot. Però quan escoltem els científics, descobrim en canvi que la recerca és el terreny del dubte constant, de les preguntes sense resposta i del qüestionar-s’ho tot. Fa més de vuitanta anys, Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics“, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939. Les teories científiques són com tot, en aquest Univers: neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren. Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens avisa dels perills de la vanitat científica. Diu que “els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del que no pot obrir la caixa i del que només en veu el moviment de les agulles i en sent el seu tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai podrà estar segur que la seva imatge és la única que els pot explicar. Mai podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”.

Per cert, Tony Judt deia que és urgent reiniciar una conversa pública imbuïda d’ètica. És correcte el que està passant? Estem incrementant la pobresa i les desigualtats. És just? És legitim? És equànime?