Els metalls són elements químics ben especials. La seva estructura atòmica els fa plàstics, dúctils i mal·leables. Els experts ens diuen que tot plegat és degut a l’estructura del seu orbital extern, que és de tipus “D”. Però el fet és que són una de les meravelles de la natura. Mentre els cristalls i compostos cristal·lins són durs, rígids i es trenquen, els metalls s’adapten, tot ajudant-nos a crear objectes de totes les formes i mides.

Heu percebut alguna vegada la plasticitat i la fluència dels metalls? És tota una experiència, que us recomano. La plasticitat és una propietat mecànica dels metalls, que es deformen de manera permanent i irreversible quan es sotmeten a tensions per damunt del seu límit elàstic. Si agafem un tros de filferro i el dobleguem molt lleugerament, el filferro es comportarà elàsticament i quan el deixem, tornarà a la seva posició inicial. Però tots sabem que si el dobleguem amb més força, el deformarem i no recuperarà la forma inicial. Li haurem produït una deformació plàstica, creant desplaçaments irreversibles de les seves dislocacions. Tots hem doblegat filferros i peces primes de metall, això no és cap novetat. Si ho fem, al cap d’una estona fàcilment podem acabar amb el filferro retorçat i més o menys corbat. Ara bé, podem tornar enrere i convertir el filferro retorçat en un de ben recte? La resposta és afirmativa, i està relacionada amb la fluència. Lligueu un extrem del filferro a algun objecte resistent i ben fix com per exemple el barrot de la reixa d’una finestra, lligueu l’altre extrem a una barra de fusta o similar, agafeu la barra amb les dues mans i estireu amb tota la vostra força (si ho proveu, és aconsellable fer-ho amb un filferro prim, i si pot ser de coure millor que de ferro, si no voleu quedar esgotats). Quan la vostra força superi el límit elàstic del filferro, el metall es tornarà plàstic i fluirà, vegeu la nota del final. Mentre flueix, per uns instants, el metall és com si fos líquid: es mou al llarg del filferro, fent-lo més llarg i una mica més prim. Si ho feu, podreu percebre aquesta sensació del metall que flueix, amb el resultat que el filferro quedarà perfectament recte i sense cap bony. A la imatge, la diferència entre els tres filferros de dalt i els de sota és que els de baix els he estirat fins fer-los fluir, i els de dalt no. En els breus instants de fluència, el metall deixa de resistir-s’ens i ens segueix, canviant de forma per adaptar-se als nostres desitjos.

Els metalls són plàstics, mal·leables i dúctils. La mal·leabilitat és una propietat física que indica la capacitat d’un metall per deformar-se. La ductilitat es refereix a la capacitat d’obtenció de fils, mentre que la mal·leabilitat s’entén com la possibilitat d’obtenció de làmines fines sense trencar-se. L’element que es considera més mal·leable és l’or, que permet fer làmines d’una deumil·lèsima de mil·límetre de gruix. A més de l’or, alguns dels metalls fortament mal·leables són la plata, el coure, el ferro, el níquel, el platí, l’estany i el paladi.

En tot cas, la història dels metalls, i la del ferro en particular, ha estat sempre complexa i polifacètica. Els nostres avantpassats van utilitzar les propietats dels metalls per a construir, però també per a destruir. Pedro Olalla cita Hesíode, que fa uns 2730 anys va aprendre de les Muses que l’home no havia estat mai tan infortunat com en aquell moment en que el món havia passat a ser regit pel ferro. Hesíode deia que la inconsciència i la guerra havien anat rebaixant l’estirp dels mortals fins l’estat deplorable d’aquells moments, i recordava amb nostàlgia els temps de metalls més tous i nobles…

Els metalls són una metàfora de la vida. Els compostos cristal·lins de les roques són disposicions d’àtoms perfectament estructurades i rígides. Són resistents però no aguanten les deformacions. Si els premem massa o si els volem torçar, es trenquen. Els metalls, en canvi, s’adapten. En lloc de trencar-se, es deformen de manera elàstica o plàstica. Al llarg de la història hem anat aprenent que les nostres construccions, si volem que no es trenquin, hem de deixar que es deformin. De la mateixa manera que els gratacels i els ponts, quan fa molt vent, es mouen i deformen i per això no es trenquen, la plasticitat del nostre cervell ens ajuda a adaptar-nos a les condicions més variades i adverses. Milions d’anys d’evolució han fet créixer el cervell de les mosques, estructurat i rígid com els cristalls, forjant-lo i convertint-lo en aquest fenomen de la plasticitat que és el cervell humà.

Per cert, Xavier Duran diu que la ciència i la tecnologia estan molt poc presents en el debat sobre el procés d’independència de Catalunya, però sí que són motiu de discussió a Escòcia. A Escòcia diuen que la ciència, la tecnologia i la innovació són claus en la competitivitat i el desenvolupament econòmic.

________
NOTA: Alguns filferros tenen un tractament tèrmic que ha modificat la seva plasticitat. En alguns casos pot ser interessant preparar-lo, escalfant-lo al foc fins que emeti llum vermella i després deixar-lo refredar molt lentament.