Escric aquest breu article perquè la setmana vinent no podré escriure al blog. L’altre dia, un grup d’amics parlàvem de les obres que es fan a l’estiu a bastants pobles i ciutats. Parlàvem de les obres prescindibles, com els canvis en les voreres de molts carrers. Realment calen, aquestes modificacions i aquestes millores? És el més urgent? Diuen que la voluntat política es mostra a l’hora d’establir les prioritats en les despeses. Si el govern o l’administració local tenen diners per inversions, què és millor? Invertir en refer les voreres dels carrers o bé invertir en recerca i educació? Evidentment això no és una simple dicotomia, perquè és clar que cal destinar diners a tot. Però quan mirem els diners de cada partida del pressupost, l’experiència ens diu que no es prioritza ni la recerca ni l’educació. Com és, això?
Per què els polítics inverteixen tant en obres i en infraestructures?
En Miquel Puig deia fa tres mesos que uns que es conformarien amb un estat català, però que molts més aspiren a un estat no sols millor, sinó molt millor. Deia que la democràcia espanyola, que inclou la catalana, ha estat corcada per una praxi en què els polítics no són responsables davant l’electorat sinó davant l’aparell, i en què el finançament irregular ha estat massa freqüent. Deia que potser és casualitat, però que hem invertit massa en infraestructures i que han estat justament les constructores les més generoses amb el finançament dels partits. Espanya és l’únic país d’Europa Occidental que en la llarga fase expansiva que va del 1995 al 2007 ha vist disminuir la seva productivitat; però és que la catalana va disminuir encara més. Acabava fent un suggeriment. Deia que val més uns pocs compromisos concrets que els centenars de propostes a què ens tenen acostumats els programes electorals.
D’altra banda, en Joan Majó ens diu que la crisi actual no és un entrebanc en el camí, un accident que ens obliga a sortir del sot abans de continuar caminant. Diu que aquesta crisi és un senyal que ens diu que la ruta que seguíem era equivocada i que ens ha portat a un carreró sense sortida o fins i tot a la vora del precipici. I en Rafael Argullol diu que som a la quarta contrareforma, la de la ignorància auto satisfeta que observa apàticament la destrucció de la cultura, les retallades en programes de recerca científica i l’èxode de desenes de milers de graduats universitaris.
Fantàstic. Per favor, continueu invertint molt en infraestructures i obres i poc en educació i recerca.
